El somni de l'esperit comarcal

Diu l’expressió popular que “la unió fa la força”, és a dir, que l’esperit de suma aporta consistència i ànima a qualsevol moviment o lluita. M’imagino que -poc o molt- això devien pensar els joves que com el selvatà Joaquim M. Masdeu van convergir a la llibreria Gaudí de Reus sota l’aixopluc del llibreter Isidre Fonts, a les acaballes del franquisme. El cicle Testimonis, organitzat per Carrutxa i l’Arxiu Municipal, ha recuperat aquest relat.

Aquest grup de joves provinents de diferents pobles del Baix Camp reivindicaven la història del nostre entorn (la Comuna del Camp com a exemple reexit d’interlocució amb el senyor feudal a partir del segle XIII) i feien propostes per evitar que, amb la democràcia incipient, el centralisme simplement es limités a substituir Madrid per Barcelona. Volien reclamar per a la comarca i els seus agents naturals un paper dinamitzador i de debat actiu que servís per millorar l’espai comú. Entre les fites d’aquest grup de persones, cal destacar les aportacions al Congrés de Cultura Catalana i la participació en el debat de l’articulació del mapa sanitari a les nostres comarques, així com en el del model territorial. Malgrat les dificultats que es van anant trobant pel camí -i que s’accentuaren a partir de 1980-, la tasca d’anàlisi, debat i acció d’aquest grup va ser important i rellevant.

Un moment de la conferència de Joaquim M. Masdeu, dins del cicle Testimonis. Memòria d'un passat recent

No menys valuosa va ser la tasca pedagògica i cultural sobre la nostra realitat,  que va arribar a molts llocs de la comarca a través de recursos com l’elaboració d’un mapa per a les escoles de les comarques, les col·laboracions amb el setmanari Reus, espectacles infantils, les col·leccions de fotografies  o un audiovisual.

En motiu del centenari de Puig i Ferrater el grup va col·locar una placa commemorativa a l'IES Salvador Vilaseca de Reus

Paral·lelament al procés d'articulació de les institucions pròpies i al fet que els partits polítics anessin guanyant poder, el somni de l’esperit comarcal unit no va trigar a fer-se mil bocins, segons el relat de Masdeu. I allò que un grup de joves somiava fa trenta anys per al seu territori es redueix avui, massa sovint, a debats de campanar estèrils en els quals –precisament- la comarca és la gran oblidada.  

Isabel Martínez

El futur és una ciutat estranya

Un moment de la conferència de Josep Fontana al Centre de Lectura

El paper de l'historiador és el de mostrar i analitzar els fets perquè el ciutadà pugui reflexionar i treure les seves pròpies conclusions. Amb aquest esperit, l'historiador Josep Fontana va reivindicar amb la xerrada "El futur és un país estrany" en l'obertura del curs acadèmic del Centre de Lectura de Reus la tasca d'aquests professionals alhora que animava la ciutadania a reflexionar i a ser crítica.

D'acord amb el que ja exposa en la seva darrera obra Pel bé de l'imperi: una història del món des de 1945, Fontana va alertar del procés iniciat a mitjan anys 70 segons el qual els poderosos estan posant fi a les conquestes de l'estat del benestar i maximitzant sense cap mena d'escrúpols els seus beneficis a costa de les classes mitjanes i populars. La tesi de Fontana és que cal  mirar més enrere de la crisi iniciada el 2008, que únicament està servint d'excusa per accelerar un procés posat en marxa cap al 1975, un cop que es demostrà que no hi havia alternativa política al capitalisme.

Basant-se en el que el Nobel Paul Krugman anomena "la gran divergència", va insistir en que la vida dels treballadors fa dècades que empitjora mentre els que obtenen els beneficis són cada cop més rics i la societat més desigual. Per justificar aquesta tesi va aportar, entre altres dades, la carta que Michael Cembalest, cap d'inversions de  JPMorgan Chase, escrivia als seus clients i que va desvetllar un periodista on afirmava que "els marges de benefici han aconseguit nivells que no s'havien vist des de fa dècades" i que "les reduccions de salaris i prestacions explican la major part d'aquesta millora". 

L'historiador va fer èmfasi també en el fet que les conquestes socials de les quals la població del món occidental gaudí entre 1945 i els anys 70 no havien estat un regal de les elits sinó que s'havien concedit gràcies a les lluites obreres de moltes persones i per la por de l'extensió del comunisme.

Paradoxalment, la crisi ha culminat amb la més inesperada de les victòries de la guerra freda: la imposició de les regles més dures del "sistema de lliure empresa" en una Europa que fins al moment s'havia resistit a abandonar per complet unes pautes de política social que garantien un mínim de cohesió social i un cert grau d'igualtat. Tal com afirma al seu llibre, aquest fet representa un èxit que ni tan sols el feixisme assolí.

A escala local, els arguments de Fontana s'ajusten -lamentablement- com un guant al que estem patint en els darrers temps. Mentre Fontana seia al costat dels responsables municipals es va palesar encara més el perfil neoliberal de les polítiques endegades per l'equip de govern, decisions que s'han basat en la precarització dels sectors més febles, en les retallades en cultura i participació,en la temptativa -de moment frustada- de vendre el patrimoni municipal amb la possibilitat que aquest fet afecti al servei que es presta a la ciutadania i que ha criminalitzat aquells que pensen diferent que ells. 

La constatació del macabre compliment de la recepta neoliberal a Reus em va fer pensar que certament "el futur ha convertit Reus en una ciutat estranya". Un futur que els ciutadans i els que ens estimem la cultura no ens mereixem. 

Isabel Martínez

Simón, un exemple dels "altres catalans"

Un comiat agredolç, un viatge maratonià en tren, la recerca d’un habitatge digne, l’escola com a espai d’aprenentatge, la descoberta de la llengua, la primera feina entesa quasi com un joc infantil, l’esforç continu dels pares per progressar i integrar-se a la nova ciutat… Tal i com afirmava el títol de la nova xerrada del cicle Testimonis (Venir a Reus des de fora: vivències passades que es repeteixen) gran part del relat del Gregorio Simón recollia les situacions clàssiques de les persones  que es veuen obligades a marxar de la seva terra per buscar-se la vida en un altre lloc.

I és que, essent ben particular i concreta, la història del Simón i la seva família no deixa de ser la de moltes persones provinents de la resta de l’Estat espanyol que van fer cap a Catalunya durant les dècades centrals del segle XX i que van representar que només en un any a Reus, el 1965, la població augmentés de cop en 7.000 persones. Simón va tenir, a mé,s l’encert de reinterpretar la seva vivència per mostrar-nos que el seu relat s’incardina amb realitats recents viscudes per la nova immigració: des dels pisos pastera inventats fa moltes dècades a la discriminació d'aquell que és diferent, a través del terme pejoratiu (els xarnegos).

Un moment de la xerrada de Gregorio Simón, a l'Arxiu de Reus, presentada per Carmen Ortiz

Evidentment, tant la distància emotiva (més de 50 anys del seu viatge a Catalunya) com la narració positiva i amena del conferenciant -que a estones clarament recordava la mirada de l’infant que va ser- i la motxilla que sempre representa una trajectòria vital plena a la seva ciutat d’acollida van donar com a resultat un retrat tendre en les formes i compromès amb una realitat -la d’emigrar- que en el seu dia no devia ser amable.

Perquè si les condicions de vida en general en aquells anys eren dures per a la població, més ho eren per als qui acabaven d’arribar i s’establien en els espais menys condicionats, tal com ho demostra que aquests dies commemorem el cinquantè aniversari de les inundacions del Vallès que es van emportar moltes vides dels nouvinguts.

Potser menys universal en el to, però igualment imprescindible, va ser el seu repàs a la seva implicació en els moviments socials dels setanta. Va parlar des de les connivències de tot tipus que van fer possible articular CCOO en la clandestinitat a Reus (mossèn Assens, per exemple, facilitant espais de l’església del barri Pelayo o Anna Sugranyes posant a disposició la seva casa), fins als moments més durs de la transició (com quan la Guàrdia Civil va detenir Jordi Piqué o la repressió de la protesta a Reus pels fets de Vitòria que va causar un mort). I a l’enumeració de les lluites veïnals que van fer possible anar dotant poc a poc de serveis la ciutadania el Reus de finals del franquisme: la guarderia Barrufet, la canalització del barranc de l’Escorial al barri Juroca, l’obertura en horari no escolar dels patis de l’escola Marià Fortuny, etc.

Sense oblidar en cap moment els seus orígens, Simón va definir-se com a part dels "altres catalans", terme que tan encertadament va acunyar Francesc Candel.