Tomb de ravals

La botiga és un espai on conviuen moltes petites grans històries, on es barregen els móns paral·lels de comerciants, proveïdors i clients. Un bon comerç atrau persones de fora vila i veïns de tota la vida que repeteixen pel bon tracte del botiguer i la qualitat i bon preu del producte. A Reus, parlar de botigues és sinònim de tomb de ravals, malgrat que la ciutat ha tingut i –amb permís de les grans superfícies i de la crisi- encara manté un raonable volum de comerç de barri.

Malgrat que el ritu d’aixecar la persiana és el mateix cada dia de dilluns a dissabte, no hi ha cap sector econòmic més permeable als canvis en les modes, a la mudança dels costums i a les transformacions dels hàbits socials. Precisament d’aquesta reinvenció permanent per sobreviure en un món canviant i satisfer els gustos i necessitats de l’època en parlaren els quatre convidats de la darrera activitat de Testimonis de l’actual curs. Botigues de tota la vida que passaren de fabricar espardenyes a calçat de tot tipus i que es van aliar en els darrers temps amb una franquícia (Calçats Bastida), de vendre teixits per la confecció de vestits a especialitzar-se en la venda de roba estacional i de tradicions (El Barato), de comerç de plats i olles a botiga de records i regals (Cristalleria Marsal) i de botiga d’alimentació familiar a detallistes de fruita seca i xarcuteria de qualitat del país (Colmado Baró). Quatre establiments amb un mínim de tres quarts de segle de trajectòria comercial a la ciutat i amb l’experiència d’almenys tres generacions de botiguers anteriors.

Fer memòria d’aquest Reus comercial és recordar també la ciutat que construí el primer pàrquing soterrat de la província el 1977 al mateix rovell de l’ou de la plaça Prim, el de la creació del lobby de la Unió de Botiguers a finals dels setanta per reivindicar millores fiscals, urbanístiques i de seguretat, el del PERI del casc antic per atacar la marginalitat i l’abandonament d’aquest espai, el de l’incipient peatonalització del centre amb els projectes del carrer Jesús i Monterols...

Imatge de la taula rodona moderada per Judit Gamundi
amb representants dels quatre establiments convidats
 (Colmado Baró, Calçats Bastida, Cristalleria Marsal i El Barato) 

Més enllà de l’interessant intrahistòria de cadascuna d’aquestes botigues, els ponents van anant desgranant reflexions i posicionaments molt interessants en un moment econòmicament crític com l’actual. Com per exemple, que la història del comerç és per definició una història d’alts i baixos, o que els establiments no poden anar contracorrent del que comprador i el mercat marquen però tampoc és gaire savi anar a remolc de les tendències marcades per les grans superfícies, o que una gran part del problema del petit comerç no és en l’actualitat el nombre d’hores d’obertura sinó que els possibles consumidors estan escurats per la crisi econòmica dominant.

En resum, una mirada des dels mateixos protagonistes a una de les activitats que major impacte econòmic, més tradició i més autoritat té a la nostra ciutat.

Isabel Martínez 

El somni de l'esperit comarcal

Diu l’expressió popular que “la unió fa la força”, és a dir, que l’esperit de suma aporta consistència i ànima a qualsevol moviment o lluita. M’imagino que -poc o molt- això devien pensar els joves que com el selvatà Joaquim M. Masdeu van convergir a la llibreria Gaudí de Reus sota l’aixopluc del llibreter Isidre Fonts, a les acaballes del franquisme. El cicle Testimonis, organitzat per Carrutxa i l’Arxiu Municipal, ha recuperat aquest relat.

Aquest grup de joves provinents de diferents pobles del Baix Camp reivindicaven la història del nostre entorn (la Comuna del Camp com a exemple reexit d’interlocució amb el senyor feudal a partir del segle XIII) i feien propostes per evitar que, amb la democràcia incipient, el centralisme simplement es limités a substituir Madrid per Barcelona. Volien reclamar per a la comarca i els seus agents naturals un paper dinamitzador i de debat actiu que servís per millorar l’espai comú. Entre les fites d’aquest grup de persones, cal destacar les aportacions al Congrés de Cultura Catalana i la participació en el debat de l’articulació del mapa sanitari a les nostres comarques, així com en el del model territorial. Malgrat les dificultats que es van anant trobant pel camí -i que s’accentuaren a partir de 1980-, la tasca d’anàlisi, debat i acció d’aquest grup va ser important i rellevant.

Un moment de la conferència de Joaquim M. Masdeu, dins del cicle Testimonis. Memòria d'un passat recent

No menys valuosa va ser la tasca pedagògica i cultural sobre la nostra realitat,  que va arribar a molts llocs de la comarca a través de recursos com l’elaboració d’un mapa per a les escoles de les comarques, les col·laboracions amb el setmanari Reus, espectacles infantils, les col·leccions de fotografies  o un audiovisual.

En motiu del centenari de Puig i Ferrater el grup va col·locar una placa commemorativa a l'IES Salvador Vilaseca de Reus

Paral·lelament al procés d'articulació de les institucions pròpies i al fet que els partits polítics anessin guanyant poder, el somni de l’esperit comarcal unit no va trigar a fer-se mil bocins, segons el relat de Masdeu. I allò que un grup de joves somiava fa trenta anys per al seu territori es redueix avui, massa sovint, a debats de campanar estèrils en els quals –precisament- la comarca és la gran oblidada.  

Isabel Martínez

El llarg camí de l'hospital

El gener de 1987 es va constituir a Reus la primera societat anònima municipal (SAM) d’àmbit sanitari de tot l’estat espanyol. D’aquesta forma, l’Ajuntament -propietari del centre hospitalari- aprofundia en el camí iniciat durant els primers anys de la transició, que tenia per objectiu sanejar i millorar un equipament que es trobava en hores molt baixes malgrat la seva llarga tradició històrica. 

Com en tants altres exemples, la dictadura no va ser un estímul per l’hospital Sant Joan que destinà les instal·lacions a centre de beneficiència i clínica oberta entrant en una clara decadència per manca de fons econòmics i de projecte.  

En el rerafons d’aquesta realitat se situava un sistema sanitari no universal, únicament exclusiu per als assegurats, i un centralisme que només dotava d’instal·lacions preparades a les capitals de província, mentre infradotava altres nuclis de pes com per exemple Reus.

El doctor Joan Borràs va presentar el conferenciant

En la seva intervenció al cicle "Testimonis" el proppassat 4 d'octubre, el doctor Pere Cavallé va assegurar que l’arribada de la democràcia va capgirar una situació insostenible en un moment en què “el camí feia pujada i s’anava a peu”, en referència a les necessitats sanitàries d’una població que havia augmentat molt i un hospital molt deteriorat amb greus problemes econòmics i assistencials. En aquest context de transformació profunda, Cavallé va jutjar com a fonamentals algunes accions dins de Catalunya com el traspàs de Sanitat a la Generalitat i la definició d’un Mapa Sanitari del Principat inspirat en el de la Generalitat republicana. Evidentment que aquest desenvolupament no hagués tingut recorregut sense la iniciativa legislativa del ministre Ernest Lluch que convertí la sanitat en un dret universal, camí que actualment estem recorrent a la inversa.

A nivell local, Cavallé va assegurar que el camí que l'any 2010 va culminar amb la construcció de l’hospital al Tecnoparc estava marcat per “quatre passes decisives i un pas no donat”. De manera molt equànime, afirmà que aquestes passos eren aquests:

1. L’aposta per la jerarquització mèdica iniciada durant el mandat de l’alcalde Carles Martí. 
2. La decisió de tirar endavant el model de societat anònima durant la legislatura d'Anton Borrell. La mort prematura d'aquest va provocar-ne la materialització per part del seu successor a l'Alcaldia, Josep Abelló.
3. El desenvolupament del pla d’empresa decidit per Josep Abelló 
4. I, finalment -i conseqüència dels anteriors projectes- la construcció del nou centre a Bellisens durant el mandat de Lluis Miquel Pérez. 

Cavallé definí com a encert el pas no donat que hauria representat tirar endavant la projectada ampliació a l'antiga sedera del Pich Aguilera (2000) i que -en cas d'haver prosperat- hauria estat una errada difícil de solucionar.

Un moment de la conferència, a l'Arxiu de Reus

Malgrat que professionalment Cavallé es va retirar de la direcció abans del trasllat de l’hospital a Bellisens, es va manifestar decididament a favor del projecte dient que “un centre nou i ben equipat no té obligatòriament per què ser un bon centre, però un hospital sense mitjans mai ho podrà ser”.

Més xarxa, més nacional

El passat 12 de juliol, Carrutxa presentava un primer balanç de l’activitat de l’entitat durant els primers sis mesos de l’any i alhora manifestava un posicionament que, sota el lema “més xarxa, més nacional”, pretenia visualitzar la feina feta, la drecera per on continuar caminant i reivindicar el paper de la cultura en el context actual i local.


Un primer balanç d'activitat i dinamització
L’acte era un balanç de les complicitats que han fet possible bona part de les activitats amb més èxit d’aquest curs, com la Mostra-taller de cant improvisat dels Països Catalans, que organitzàvem al mes de gener a La Palma de Reus, conjuntament amb les entitats membres de la revista Caramella, i que va permetre reunir més d’un centenar de persones vingudes de comarques properes i llunyanes que estan treballant amb la cançó improvisada com a gènere, com a patrimoni cultural viu, com a mitjà d’expressió lúdic, crític i satíric, i com a eina pedagògica.

És ben evident que el treball en xarxa no s’ha inventat avui. De fet, l’altra gran activitat que han seguit moltíssimes persones durant tot aquest curs, el cicle Testimonis. Memòria d’un passat recent, organitzat amb l’Arxiu Municipal de Reus, n’és un bon exemple. Perquè ha estat possible gràcies a la col·laboració de les persones que han acceptat participar-hi activament preparant el seu testimoni, i perquè ells mateixos –el Josep M. Martí, l’Àngels Ollé, el Jaume Amenós, la Cori Bach i la Teresa Fortuny– són l’exemple viu, a través de la seva història de vida, d’aquest treball en xarxa que va fer viable iniciatives personals i col·lectives que volien treballar en favor de la comunitat, ja fossin en l’àmbit del periodisme, l’escola, la festa o el sindicalisme; testimoni i memòria que cal registrar i divulgar.

El cicle Testimonis tindrà continuïtat la propera tardor i formarà part del programa “Tallers i Jornades de Memòria Oral”, de l’Observatori per a la Recerca Etnològica de Catalunya de la DGCPT de la Generalitat de Catalunya, com una mostra més del treball en xarxa en l’àmbit nacional. Des del setembre fins al novembre –trobareu el llistat de conferenciants i xerrades l’agenda de Carrutxa– abordarà la festa major, l’emigració, la sanitat, la cultura i el comerç.

La suma de voluntats fan també possible la continuïtat, 13 anys després, del projecte Caramella, la revista semestral de música i cultura popular que editem conjuntament tres entitats que treballem en llocs ben allunyats dels Països Catalans: Carrutxa, Solc –al Lluçanès– i Tramús –a l’Horta–. Una revista que fa visible el país i que té com a principal objectiu la creació d’una xarxa de col·laboracions i intercanvis entre les nombroses entitats i persones que treballen en l’àmbit de la cultura popular arreu i que avui és un material de referència tant en l’àmbit acadèmic com ran de poble. Durant l’acte es va presentar el número 27, que acaba de sortir al carrer aquest mes de juliol. La coberta, que té com a protagonista a l’àliga de Reus, anuncia un dossier que combina articles de reflexió amb d’altres de més etnogràfics sobre la relació entre els animals i les persones des de diferents perspectives (literatura oral, etnolingüística, experiències de dinamització, bestiari contemporani...), a més d’incloure les seccions habituals.

Més xarxa
Si tot això no és nou, per què volem fer ara èmfasi en aquest treball en xarxa? Perquè pensem que, ara més que mai, cal evidenciar que el treball conjunt de les persones és fonamental per tirar endavant els temes que ens interessen, que la suma de voluntats i objectius va molt més enllà i defineix el que volem ser com a societat. Una suma que no és una simple addició de forces, sinó una combinació de què pot aportar cadascú. Carrutxa hi aporta allò que sap fer: reflexionar i crear espais de debat, aportar elements de coneixement, fer recerca, divulgació i dinamització. I en aquesta línia, un dels canals per fer-ho són les publicacions, ja siguin fruit de recerques pròpies –enguany hem editat Del Campanaret a Mart, la biografia del Josep M. Gort– com amb projectes d’altres persones i entitats. És el cas de l’edició de la col·lecció de llibres acompanyats de DVD de la revista Caramella; el primer volum, al qual es va sumar l’associació Mapasonor, es titula Una persona amb un sac penjant. Viatge musical per les Illes Mediterrànies (Creta, Sicília i Balears). També hem participat en el primer llibre presentat de la nova col·lecció “Els llibres de la Vallrovira”: Calaceitanes, 31 dones del segle XXI, presentat durant l’acte per una de les autores, Mercè Gimeno, que és un nou treball de memòria oral acompanyat d’excel·lents fotografies de Francesca Calaf. A partir d’avui, a més, ja podeu consultar actualitzat el nostre catàleg digital de publicacions de l’editorial Migdia, una eina pensada en aquest sentit, que publica treballs de Carrutxa i també d’altres entitats amb projectes on ens puguem sumar.

Però per què parlar-ne expressament ara? Perquè aquesta realitat del treball en xarxa pot quedar amagada en uns temps en què sembla que el funcionament de la societat és unilineal, en què hem d’esperar asseguts que altres decideixin per nosaltres, amb els diners com a única força motriu. Els mitjans materials són necessaris –prou que ho sabem tots, tant persones com entitats–, però per si sols no mouen res, no engeguen projectes, no aporten coneixement, no ens milloren com a persones ni com a societat. I també hi volem fer èmfasi precisament ara que en el context local l’administració local sembla que hagi desaprès tota aquesta realitat. Els darrers mesos, l’Ajuntament de Reus ha demostrat que ignora què fan les entitats, quins projectes duen a terme, quina funció fan i volen fer en el teixit social i cultural de la ciutat. Massa sovint, no s’ha entès que l’administració és una peça més de l’engranatge de la ciutat, una peça que ha de vetllar per l’interès comú, pels projectes de futur, incardinant-se amb allò que fan les entitats, sense dirigisme però també sense desinterès. Trobem a faltar que l’Ajuntament consideri la cultura com una eina de creixement personal i col·lectiu; lamentem la incapacitat municipal per concretar projectes de treball i que s’hagin perdut oportunitats.

Davant d’aquesta difícil situació, Carrutxa vol fer ara més que mai vindicació d’aquesta feina col·lectiva feta en xarxa, en clau local i nacional, i continuem reivindicant la cultura per al poble i feta des del poble. Totes aquelles i aquells que us hi vulgueu sumar, i ens vulgueu cridar, al carrer Hospital (núm. 14, 1r pis) de Reus i al correu: correu@carrutxa.org, ens hi trobareu.

La difícil represa del carnaval al carrer

Va resultar realment curiós observar com Salvador Palomar presentava Jaume Amenós, el tercer conferenciant del cicle «Testimonis, memòria d’un passat recent». Curiós perquè fa trenta anys aquesta imatge de concòrdia i harmonia hauria estat pràcticament impossible, ja que Palomar era un dels líders del moviment contestatari al carnaval “oficial” que liderava Amenós, i qualsevol intent de consens entre els dos bàndols, que sovint es traduïen en llargues reunions nocturnes al Bar Americà, resultava del tot infructuós. Les controvèrsies entre el carnaval oficial i el “republicà” van animar molt aquells primers anys de la represa del carnaval com a festa popular.

I és que la represa del carnaval als carrers va ser molt complicada, tal i com va recordar l’actual president del Bravium en la xerrada que va pronunciar el 15 de març a l’Arxiu Municipal perquè, tot i que Franco ja feia uns anys que ja era mort, el control governamental dels carrers continuava sent molt ferri. Un control que feia, per exemple, que a finals dels anys 80 el governador civil de torn encara prohibís que la gent sortís amagada rere una màscara pel carrer, o que es disfressés de militar o paramilitar o que fes massa burla de mossens i monges. O que l’any 1978, el primer any de recuperació de la festa, el permís per fer el carnaval arribés el 4 de febrer, el mateix dia d’inici de la festa, situació que va tenir la gent amb l’ai al cor fins a l’últim moment més que res perquè a Barcelona l’havien prohibit. Sort que en van tenir, es veu, que el governador civil de Tarragona, Francesc Robert Graupera, fos un home amb un tarannà més obert que el seu col·lega barceloní. Si no, el carnaval de Reus estava condemnat a seguir el mateix camí que el de la capital. Eren unes prohibicions absurdes vistes des de la perspectiva actual però que eren fruit de la precarietat democràtica del moment. I l’organització de la festa era la qui responia davant les autoritats sobre els incidents que poguessin sorgir. Una situació que tensava contínuament les relacions entre els dos bàndols.

Bé. Doncs el retorn del carnaval als carrers de Reus es va començar a gestar pocs dies abans del Nadal de 1977, quan l’Ajuntament va convocar les entitats de Reus per parlar del tema. El trinco Josep M. Mainat feia una gira pels ajuntaments de ciutats amb passat històric carnavalesc en representació del Sindicat Musical de Catalunya per tal d’animar a reactivar la festa i, en conseqüència, la contractació dels músics, que en aquelles èpoques, i en totes, si hem de filar prim, la passaven magre. D’aquella reunió, només el Bravium-Centre Catòlic i l’Esbart Dansaire de l’Orfeó van acceptar el suggeriment. I en 18 dies, van preparar el carnaval.

Va ser realment divertit escoltar les anècdotes que anava desgranant Jaume Amenós durant la conferència per explicar com en dues setmanes i mitja, i amb un voluntarisme que els va deixar exhausts, van aconseguir organitzar la rua per anar a rebre el governador a l’estació: “Carrer Ample amunt, no hi havia ni una ànima”, va dir. Però, després de la rebuda apoteòsica i emocionant a l’estació, la tornada, carrer Ample avall, va ser seguida per una gran clamor popular. El boca orella havia donat els seus fruits. Les rues van ser els actes més massius d’aquells primers anys, sobretot la mortuòria, que convocava milers de persones per anar a donar el condol a la vídua del carnestoltes. I no era estrany perquè eren rues mortuòries prou bèsties, on un any regalaven 10.000 ous durs, un altre, 2.000 parells de sabates i un altre, una quarantena de televisors. Aquelles rues figuren als annals de l’agitació festiva ciutadana més memorable.

El Bravium va liderar l’organització del carnaval fins al 1983. Després les colles, organitzades primer a l’ACOCA i després a la FRAC, en van assumir el control. Però en aquells anys van aconseguir situar el carnaval reusenc en la llista dels carnavals imprescindibles del país, fet al qual va ajudar també la constant tasca “antisistema”, com la va definir Amenós, de Palomar i companyia, que entre altres coses van recuperar l’ara difunta guerra de tomaques, l’única activitat del carnestoltes que feia aparèixer Reus en els mitjans de comunicació d’arreu. Van ser temps difícils, sí. Per això, les disputes que hi pugui haver ara al voltant de la festa fan riure. Allò sí que eren batusses ideològiques i debats substanciosos.

Natàlia Borbonès

El Martí de la Ràdio

Josep M. Martí i Martí va tenir la responsabilitat, el 12 de gener, d'inaugurar el cicle Testimonis. Memòria d'un passat recent, amb què Carrutxa i l'Arxiu Municipal volen contribuir a recuperar la memòria de la transició política a Reus. Aquest és un període del qual encara s'és a temps de preservar-ne un record ben punyent atès que, a diferència d'èpoques més pretèrites, els seus protagonistes són vius i conserven una bona memòria. Així, durant el cicle, aniran participant diverses persones que van contribuir a la represa econòmica, social i cultural de la ciutat a partir de la seva dedicació professional o associativa. A Josep M. Martí el succeiran, fins al maig, Àngels Ollé, Jaume Amenós, Cori Bach i Teresa Fortuny.

L'actual degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya va tenir el mèrit de reunir molt de públic, molt i divers en edats i professions (molts periodistes drets i asseguts) a partir d'una xerrada en què rememorava els seus primers passos en el periodisme local, als anys 70. Molts d'aquests records, Josep M. Martí ja els va desgranar en un seguit d'articles de finals dels anys 90 al diari El Punt, els quals després va recollir en el llibre Periodisme radiofònic i transició política a Reus (Cossetània Edicions, 1998), que qui firma això en recomana fervorosament la lectura. «Sóc periodista de casualitat», va començar dient Martí, que als anys 70, encara en ple franquisme, va començar a exercir l'ofici mentre feia de mestre a l'escola Mowgli. La premsa barcelonina necessitava notícies de comarques en un moment en què a comarques no hi havia periodistes professionals. Martí, doncs, es va trobar immers en la seva feina com a corresponsal fins al punt que hi va haver un moment en què passava cròniques a tres diaris alhora: El Correo Catalán, Tele Exprés i Avui. La seva múltiple col·laboració l'obligava a firmar amb pseudònims una mateixa crònica, que retocava una mica per dissimular que el text era el mateix, i que anava destinada a tres diaris diferents. Una pràctica avui del tot xocant. I una feina molt mal pagada, una pràctica que avui, en canvi, no resulta tan xocant com l'altra. Així, «de ser un mestre vaig passar a ser una persona coneguda i amb una xarxa de contactes», va recordar en la conferència, circumstància que li va servir per entrar a Ràdio Reus de la mà de Jordi Costa, «l'autèntic creador de la llavor de la vocació periodística de Reus», el va recordar un quasi emocionat Martí.



D'aquesta manera, la veu de Josep M. Martí va començar a sonar cada matí a Ràdio Reus mitjançant un comentari de dos minuts, que es deia La ciutat al dia, i que ràpidament es va fer molt popular, sobretot la frase amb què es va acostumar a acabar l'article: –I dins del possible, els desitjo que passin un bon dia. Una frase prou ambigua com perquè molts hi llegissin entre línies (en aquella època, tothom estava acostumat a llegir entre línies) alguna proclama antifranquista. Res, de tot això, però. Era una frase innocent que va respondre a la necessitat que el radiofonista Enric Tricaz, que li gravava les cròniques, entengués que era el final de l'article perquè Martí no era un locutor professional i no dominava del tot la dicció.

I poc a poc, Martí es va anar dedicant cada dia més al periodisme i menys al magisteri. Batejat ja com El Martí de la Ràdio, va començar a exercir un ofici en uns anys en què es podia parlar de poques coses. La censura era fèrria. De la crítica, només es tolerava, i només una mica, la crítica municipal. «No era fàcil obtenir informació dels organismes, però sí de les persones de la societat civil», com, per exemple, el Centre de Lectura, llavors presidit per Jordi Escoda. I el camp per informar era ampli, gairebé verge. Reus era en aquells anys una ciutat «òrfena de les classes dirigents que, al començament del segle XX, havien donat un gran impuls a la ciutat». Una ciutat, per exemple, sense pla urbanístic, fet que va comportar la destrucció de bona part del patrimoni arquitectònic. Una ciutat sense visió de futur i que es va deixar perdre propostes tan estimulants com la del tren vertebrat, un projecte que havia de substituir el carrilet. I una ciutat, també, en què es començava a entreveure el sorgiment d'un canvi generacional en la política, i que s'articulava a partir de la Jove Cambra.

Va ser una hora de records que es va fer curta i que Josep M. Martí i Martí va acabar amb una defensa del periodisme local, que és el que costa més de fer «perquè la proximitat molesta». I en això, sí que sembla que els anys no hagin passat.

Natàlia Borbonès