Pels profans en
medicina -sobretot si tenen tendència a la hipocondria-, parlar d'un servei com
el d'oncologia en termes d'èxit resulta com a mínim contradictori perquè el càncer
es troba en aquell grup de malalties que tothom voldria veure eradicades. Per
tant, el major èxit seria que no haguéssim de parlar-ne.
Davant d'aquesta
premissa maximalista, la xerrada del doctor Borràs dins del cicle Testimonis sobre la història recent del
servei d'oncologia a l'hospital de Sant Joan va ser una excel·lent vacuna. Una
xerrada que es podria definir com a exhaustiva, interessant i amb una qualitat
humana excepcional per part del ponent.
 |
| El doctor Joan Borràs acompanyat del presentador de la conferència, el doctor Pere Cavallé |
A partir de la seva
arribada a la ciutat provinent de l'hospital de Sant Pau de Barcelona, el
conferenciant dividí en 3 etapes la història recent del servei d'oncologia que
va ajudar a crear partint gairebé del no res.
La primera, entre el
1978 i el 1981, es podria considerar de tempteig atès que Borràs, que visitava únicament
els dissabtes a Reus i alternava la feina d'oncologia amb una plaça a urgències a Esparreguera, hagué de crear una rutina assistencial, dissenyar el
servei, sumar complicitats i treballar amb els recursos a la seva disposició, que eren escassos malgrat la implicació ciutadana en temes com l'obtenció de radi per a l'aparell de radioteràpia a través d'una subscripció de Ràdio Reus (1980).
De manera força sàvia, Borràs va saber amanir la descripció de la vertebració del servei durant aquesta etapa afegint-hi detalls personals (la trobada dels primers amics en traslladar-se a Reus, la decisió sobre el pis que van triar i el veïnatge, la tria de l'escola Montsant per als seus fills...) i polítics (la pertinença primer a Bandera Roja i després al PSUC, la preocupació per la llengua com a element també de transmissió científica...). Aquesta suma de pinzellades, penso, va donar un retrat força encertat d'un temps i d'un país, un objectiu que es troba precisament en l'ADN del cicle Testimonis.
De manera força sàvia, Borràs va saber amanir la descripció de la vertebració del servei durant aquesta etapa afegint-hi detalls personals (la trobada dels primers amics en traslladar-se a Reus, la decisió sobre el pis que van triar i el veïnatge, la tria de l'escola Montsant per als seus fills...) i polítics (la pertinença primer a Bandera Roja i després al PSUC, la preocupació per la llengua com a element també de transmissió científica...). Aquesta suma de pinzellades, penso, va donar un retrat força encertat d'un temps i d'un país, un objectiu que es troba precisament en l'ADN del cicle Testimonis.
La següent etapa
(1981-1985) va córrer paral·lela a la de jerarquització i modernització de
l'hospital i mostrà com a poc a poc el servei anava creixent (3 metges i una
doctora becària) i agafava massa crítica, social i científica. Entre les fites
d'aquesta etapa destacà la cessió d'un mamògraf per part de l'Associació Nacional de Lluita contra el Càncer i la posada en marxa del Registre del Càncer
de la província, que s'inicià de manera casolana (cal recordar que la informàtica
es trobava a les beceroles) i que tenia com a fita, a banda de ser un
element científic, situar el territori com a referent en el marc de
l'Organització Mundial de la Salut. Aquest objectiu es va complir el 1985 i va
significar que el Registre del Càncer de la província fos el primer a publicar-se de tot Catalunya i el tercer de tot l'Estat espanyol. A diferència
de l'altra etapa, la narració de Borràs sobre aquest temps va ser més generosa en detalls relacionats amb l'eterna pugna Reus-Tarragona per l'assumpció de
serveis (la Facultat de Medicina com a paradigma o la mateixa definició de
l'Associació Nacional de Lluita contra el Càncer com a ens provincialista).
A l'últim, el període
1986-1992 es va definir com el de consolidació del servei i va destacar per
l'assoliment de l'acreditació del MIR per a aquesta especialitat (1987), per
l'acord a tres bandes (Associació Nacional de Lluita contra el Càncer, Diputació
de Tarragona i Generalitat) perquè l'hospital tingués una bomba de cobalt de
primera mà (1989) i per la majoria d'edat que representà per al servei aconseguir
la presència física d'un metge les 24 hores cada dia de la setmana (1993).
En l'àmbit social, aquest mateix 1993 va representar -atès el veto imposat per
la Associació Nacional de Lluita contra el Càncer a les propostes de presidents presentades- la
independència i la creació de la Lliga contra el Càncer de les Comarques de
Tarragona i Terres de l'Ebre.
Més enllà de les fites
presentades pel ponent, la conferència va anar posant l'accent sobre un
triangle d'or per a tot aquell bon professional de la medecina: l'atenció a les
persones, tant malaltes com membres del seu equip, la curiositat vocacional que empeny a emprendre reptes científics al servei del pacient i un sistema
sanitari públic, de qualitat, eficient i sostenible.
Isabel Martínez
