El futur és una ciutat estranya

Un moment de la conferència de Josep Fontana al Centre de Lectura

El paper de l'historiador és el de mostrar i analitzar els fets perquè el ciutadà pugui reflexionar i treure les seves pròpies conclusions. Amb aquest esperit, l'historiador Josep Fontana va reivindicar amb la xerrada "El futur és un país estrany" en l'obertura del curs acadèmic del Centre de Lectura de Reus la tasca d'aquests professionals alhora que animava la ciutadania a reflexionar i a ser crítica.

D'acord amb el que ja exposa en la seva darrera obra Pel bé de l'imperi: una història del món des de 1945, Fontana va alertar del procés iniciat a mitjan anys 70 segons el qual els poderosos estan posant fi a les conquestes de l'estat del benestar i maximitzant sense cap mena d'escrúpols els seus beneficis a costa de les classes mitjanes i populars. La tesi de Fontana és que cal  mirar més enrere de la crisi iniciada el 2008, que únicament està servint d'excusa per accelerar un procés posat en marxa cap al 1975, un cop que es demostrà que no hi havia alternativa política al capitalisme.

Basant-se en el que el Nobel Paul Krugman anomena "la gran divergència", va insistir en que la vida dels treballadors fa dècades que empitjora mentre els que obtenen els beneficis són cada cop més rics i la societat més desigual. Per justificar aquesta tesi va aportar, entre altres dades, la carta que Michael Cembalest, cap d'inversions de  JPMorgan Chase, escrivia als seus clients i que va desvetllar un periodista on afirmava que "els marges de benefici han aconseguit nivells que no s'havien vist des de fa dècades" i que "les reduccions de salaris i prestacions explican la major part d'aquesta millora". 

L'historiador va fer èmfasi també en el fet que les conquestes socials de les quals la població del món occidental gaudí entre 1945 i els anys 70 no havien estat un regal de les elits sinó que s'havien concedit gràcies a les lluites obreres de moltes persones i per la por de l'extensió del comunisme.

Paradoxalment, la crisi ha culminat amb la més inesperada de les victòries de la guerra freda: la imposició de les regles més dures del "sistema de lliure empresa" en una Europa que fins al moment s'havia resistit a abandonar per complet unes pautes de política social que garantien un mínim de cohesió social i un cert grau d'igualtat. Tal com afirma al seu llibre, aquest fet representa un èxit que ni tan sols el feixisme assolí.

A escala local, els arguments de Fontana s'ajusten -lamentablement- com un guant al que estem patint en els darrers temps. Mentre Fontana seia al costat dels responsables municipals es va palesar encara més el perfil neoliberal de les polítiques endegades per l'equip de govern, decisions que s'han basat en la precarització dels sectors més febles, en les retallades en cultura i participació,en la temptativa -de moment frustada- de vendre el patrimoni municipal amb la possibilitat que aquest fet afecti al servei que es presta a la ciutadania i que ha criminalitzat aquells que pensen diferent que ells. 

La constatació del macabre compliment de la recepta neoliberal a Reus em va fer pensar que certament "el futur ha convertit Reus en una ciutat estranya". Un futur que els ciutadans i els que ens estimem la cultura no ens mereixem. 

Isabel Martínez

De la pesta a la SIDA

Gairebé tan antiga com la humanitat és la pesta. En el passat, la primera epidèmia considerada com de pesta va ser la d’Atenes en la qual va morir Pericles. Antigament el mot “pesta” simbolitzà tota malaltia epidèmica causant de gran mortaldat, ja fos còlera, tipus o xarampió.

Tan sols a partir de la pesta negra del segle XIV la paraula es començà a emprar amb l’accepció avui utilitzada. I és que un dels fets més transcendentals de la història de la Baixa Edat Mitjana a Occident és l’epidèmia de la pesta negra que al voltant de 1348 afectà mortíferament a un gran nombre de països, delmant una població i un continent que trigaria dècades en recuperar-se. Una epidèmia que passaria a l’imaginari col·lectiu occidental com a sinònim de catàstrofe apocalíptica.

Des d’una vessant estrictament estadística s’ha parlat molt del que va representar aquesta epidèmia a l’Europa del Tres-cents que sortia d'una certa expansió econòmica, i un augment poblacional.

Fins a la data, en canvi, mancava una obra de divulgació en català que aprofundís en els coneixements científics sobre la malaltia i les solucions sanitàries que els metges van aplicar; les reaccions del poble davant una mortaldat tan agressiva, espectacular i sense esperança de remei dels que s’infectaven; l’influència en l’art d’aquesta catàstrofe a través, per exemple, de les danses de la mort;  les condicions físiques en que quedaren els escassos, d’altra banda, supervivents de la malaltia (mutilacions,…) o les conseqüències que van patir les víctimes propiciatòries (jueus, remeires,…) assenyalades pel poder.

Amb un enfoc interdisciplinari, la professora de la URV Coral Cuadrada acaba de publicar El llibre de la pesta editat per Rafael Dalmau i presentat a l’Arxiu Municipal de Reus el passat 24 de maig.

Una de les conseqüències d’aquest enfoc és que Cuadrada no atura el seu anàlisi en la societat del Tres-cents sinó que, partint d’aquesta base, arriba fins als nostres dies per demostrar que les reaccions de la gent davant una catàstrofe epidèmica de gran abast (es digui grip espanyola de 1910 o SIDA) continuen sent molt similars. 

Torroja, 750 anys de vida col·lectiva

Torroja celebra aquest estiu el 75oè aniversari de la seva carta de població amb un ampli programa d'activitats, des del 30 de juliol fins al 27 d'agost.

Una part important del poble s'hi ha abocat, contribuint a organitzar els actes –concursos, jocs, sopars, partits de futbol, vermuts, gegants, concerts, ballades, castells, caminades nocturnes– i a cobrir-ne les despeses. Els particulars han adquirit els domassos i samarretes fets per a l'ocasió; tal com ens comentaven els organitzadors, cada domàs penjat en un carrer –i se'n veuen molts!– és senyal que els veïns l'han volgut comprar i penjar. Els cellers locals, aportant allò que saben fer i que des de fa segles dóna renom i activitat econòmica al poble.

Domàs en un dels carrers, vora el Sindicat

Com a mostra, el vi que s'ha elaborat –en quantitat limitada i ja probablement exhaurida– expressament per al 750 aniversari, a partir de produccions de diversos cellers locals. Tot plegat, exemples de què pot fer una població de petites dimensions per pagar les despeses d'una festa extraordinària.

Aquest esforç, intens i general, demostra el gran valor identitari que ha adquirit aquest aniversari.
Les emocions col·lectives van esclatar el dissabte 30 de juliol, quan gran part de la població es va aplegar al a plaça per ser testimonis del repic de campanes –es van atrevir a fer-les giravoltar després de molts anys–, que ben significativament s'havia triat com a acte inaugural.

Cal Compte, a la plaça

A petició de l'organització, Carrutxa ha posat l'ingredient divulgatiu al programa, per tal de donar a conèixer l'abast i les conseqüències dels fets històrics que celebren.

El 30 de juliol, en la xerrada Tenir una carta de poblament al segle XIII: Torroja 1261, Montserrat Flores va parlar de la importància de la carta de població, que va ser el primer document que regulava les relacions entre la Cartoixa d'Escaladei –com a senyora feudal– i els torrojans, concretament les 30 famílies que, segons el document, hi havien anat a viure. Tot plegat, en el context de la reorganització senyorial i demogràfica del territori de Montsant, dècades després que fos conquerida pel comtat de Barcelona i incorporada als dominis d'Escaladei.

Malauradament, el text de la carta de població no s'ha conservat –no ens estendrem ara sobre les vicissituds que en certs moments de la història ha patit la documentació dels pobles–, per la qual cosa cal utilitzar exemples propers en el temps i en la geografia –carta de poblament de Poboleda, de 1270– per suposar les condicions –pagaments, obligacions, monopolis, garanties– que Cartoixa va imposar als primers torrojans. Tampoc sabem si aquell primer intent va prosperar, ja que l'any 1279 Escaladei va atorgar una segona carta de població a Torroja.

Les relacions entre Torroja i Cartoixa, creades per aquest primer document, van continuar fins a la desaparició del monestir al segle XIX. Dissabte passat, Ezequiel Gort va explicar dissabte passat a la xerrada Torroja i Escaladei, una relació secular de quina manera Escaladei exercia la seva senyoria, que a partir de 1628 –moment en què va comprar al comtat de Prades els drets que tenia sobre el Priorat– va ser absoluta.

Des de l'acte cerimonial d'homenatge –que es repetia en cada poble cada vegada que entrava un nou prior– fins al pagament dels censos, l'acompliment de les obligacions servils i l'exercici de la justícia, Cartoixa tenia una presència quotidiana en la vida dels torrojans. La qual cosa no va impedir, ja al segle XVIII, la formació arreu dels pobles del Priorat d'un moviment de refús cap a les antigues formes senyorials que, com és ben sabut, va desembocar en la destrucció de la Cartoixa tan bon punt es va conèixer l'ordre de la seva desamortització.

El seguiment que han tingut ambdues xerrades –amb una setantena d'assistents com a mitjana– mostra l'interès que la història pròpia desperta en els col·lectius. Conèixer i celebrar, heus ací una fórmula ben present per reforçar la vida de la comunitat. Per molts anys!