De la pesta a la SIDA

Gairebé tan antiga com la humanitat és la pesta. En el passat, la primera epidèmia considerada com de pesta va ser la d’Atenes en la qual va morir Pericles. Antigament el mot “pesta” simbolitzà tota malaltia epidèmica causant de gran mortaldat, ja fos còlera, tipus o xarampió.

Tan sols a partir de la pesta negra del segle XIV la paraula es començà a emprar amb l’accepció avui utilitzada. I és que un dels fets més transcendentals de la història de la Baixa Edat Mitjana a Occident és l’epidèmia de la pesta negra que al voltant de 1348 afectà mortíferament a un gran nombre de països, delmant una població i un continent que trigaria dècades en recuperar-se. Una epidèmia que passaria a l’imaginari col·lectiu occidental com a sinònim de catàstrofe apocalíptica.

Des d’una vessant estrictament estadística s’ha parlat molt del que va representar aquesta epidèmia a l’Europa del Tres-cents que sortia d'una certa expansió econòmica, i un augment poblacional.

Fins a la data, en canvi, mancava una obra de divulgació en català que aprofundís en els coneixements científics sobre la malaltia i les solucions sanitàries que els metges van aplicar; les reaccions del poble davant una mortaldat tan agressiva, espectacular i sense esperança de remei dels que s’infectaven; l’influència en l’art d’aquesta catàstrofe a través, per exemple, de les danses de la mort;  les condicions físiques en que quedaren els escassos, d’altra banda, supervivents de la malaltia (mutilacions,…) o les conseqüències que van patir les víctimes propiciatòries (jueus, remeires,…) assenyalades pel poder.

Amb un enfoc interdisciplinari, la professora de la URV Coral Cuadrada acaba de publicar El llibre de la pesta editat per Rafael Dalmau i presentat a l’Arxiu Municipal de Reus el passat 24 de maig.

Una de les conseqüències d’aquest enfoc és que Cuadrada no atura el seu anàlisi en la societat del Tres-cents sinó que, partint d’aquesta base, arriba fins als nostres dies per demostrar que les reaccions de la gent davant una catàstrofe epidèmica de gran abast (es digui grip espanyola de 1910 o SIDA) continuen sent molt similars. 

Sant Antoni a Reus

Avui és la festa de sant Antoni, un dels sants que ha comptat amb més tradició als Països Catalans. Sobretot, perquè se li demanava protecció sobre els animals de feina, que eren fonamentals en l'economia familiar.

Però sant Antoni va ser també invocat contra una malaltia, que s'anomenava "mal de Sant Antoni" per l'associació entre la foguera del sant i la cremor que provocava al sistema digestiu d'aquells que la patien. La protecció es va estendre a la medicina en sentit més ampli i en diverses poblacions –Tàrrega, València, Ciutat de Mallorca...– es van crear sota l'advocació del sant hospitals que es dedicaven a l'acollida genèrica de pelegrins i malalts, tal com feien la major part d'hospitals de l'antic règim.

A inicis del segle XVI, Reus també va estar a punt de comptar amb un edifici dedicat a Sant Antoni, que havia de ser alhora ermita i institució sanitària. En aquella època, les epidèmies de pesta atacaven cada pocs anys i l'única manera de combatre-les era evitar que el contagi entrés dins de la vila. Calia, doncs, que les persones malaltes –o que podien estar-ho– passessin quarantena fora muralla.

L'any 1508, Reus no disposava cap edifici per acollir-les. Per això el Consell de la Universitat va decidir crear un complex que havia d'estar format per una ermita, un espai per als malalts i un cementiri per als que no sobrevisquessin:

"En lo consell de 9 de abril 1508 s'es proposat si·s farà una capella sots invocació de Sant Antoni fora la vila ab algun casàlich per una hermita, e encara un apartament en que puguen star e aturar los qui·s degudament porien ésser gitats de la vila per la temporada de la pestilència, e que si farà un sementiri per soterrar los qui·s mòrien."

Mentrestant, els franciscans –establerts pocs anys abans al primer convent fora muralla que tingué la vila– s'oferien a atendre els malalts quan calgués. Tot plegat ho recull Celdoni Vilà a Borrador de vàries curiosas notícies antigues que yo Celdoni Vilà he acopiat en lo Llibre Ver del convent de Santa Maria de Jeseus de PP de Sant Fransech (1508), que es conserva al Museu d'Art i Història.

El Consell va acordar buscar l'emplaçament necessari per a aquesta ermita-hospital: el 13 d'abril es van decantar per la zona de "la volta de Rojals", que potser es podria situar a la partida de Rojals, entre els camins de Valls i de Constantí. Però no es va arribar a construir ni apareix cap notícia posterior sobre aquest assumpte.

Anys més tard, faria aquesta funció de lloc d'aïllament l'ermita del Roser, fundada el 1523 sota l'advocació de Sant Roc, el gran patró d'època moderna contra la pesta. Però aquesta ja és una altra història que podeu llegir, si voleu, al treball de M. Carme Bernal i Mir Història a l'entorn de l'ermita de la Mare de Déu del Roser de Reus.