Llibres sobre bestiari festiu

Taula rodona amb Jordi Soldevila, Ramon Saumell i Salvador Palomar

La taula rodona sobre les àligues i altres animals festius, realitzada a l'Arxiu Històric Municipal aquest dimecres 28 de maig, en el marc del cicle «Parlem de festa», ha servit per presentar dues novetats bibliogràfiques recents quant al món del bestiari popular.



D'una banda, el llibre de fotografies de Ramon Saumell, amb textos de Xavier Cordomí i Sete Udina, Bèsties de festa!, es tracta d'un recull d'unes 700 peces de bestiari popular que ha impulsat l'Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya. Ramon Saumell és un fotògraf especialitzat en l'àmbit del bestiari festiu que des de fa molts anys segueix pobles i festes a la recerca de les figures del bestiari popular. Ha realitzat diverses exposicions i muntatges audiovisuals i, des de Carrutxa, hem de destacar la seva valuosa col·laboració en el llibre sobre l'àliga reusenca publicat el 1996. Aquest catàleg possibilita copsar la diversitat però també l'evolució del riquíssim bestiari festiu del nostre país. Des de les peces històriques fins a les de recent creació, obra d'artesans especialitzats i d'una gran qualitat, passant per aquelles que foren construïdes des de la bona voluntat associativa, ara fa dues dècades, hi trobem animals de tota mena. A les figures més tradicionals –el drac, la mulassa, l'àliga...– s'hi han afegit, en aquests últims anys, una gran varietat de personatges fantàstics, vinculats moltes vegades al llegendari local.



De l'altra, el Museu Comarcal de Cervera ha editat L'àliga de Cervera, un estudi de Jordi Soldevila que ens apropa a la trajectòria històrica de l'àliga cerverina des dels seus orígens documentats el 1423 fins a la seva desaparició el 1894. L'àliga fou, en aquesta vila, un element de distinció de la confraria de Sant Joan i Sant Eloi, participant amb altres entremesos a les professons del Corpus –on ocupa un lloc destacat des de començaments del segle XVI, dansant davant la custòdia– i en les solemnitats amb motiu de les visites reials. Tot i que al segle XVIII entra en una etapa de decadència, continuarà sortint, participant en celebracions laiques que no tenen res a veure amb les antigues solemnitats, fins a finals del segle XIX, moment en què fou destruïda per un incendi al magatzem municipal on es conservava. En l'actualitat es conserva només el cap de fusta. L'estudi de Jordi Soldevila, que aporta nombroses dades quant a la funció d'aquesta figura festiva, les seves característiques físiques, els balladors o les despeses que comporta el seu manteniment, es contextualitza en una visió general d'aquest tipus de bestiari festiu en altres poblacions de l'àmbit català.

Una visió, en definitiva, que també ens pot ser útil per interpretar algunes notícies referents a la nostra àliga festiva, que coneixem més tardanament –el 1627– a partir de la documentació municipal. En el transcurs de la taula rodona es va anunciar que es prepara una segona edició, revisada i augmentada, del llibre sobre l'àliga reusenca d'Ezequiel Gort i Salvador Palomar.

Jordi Soldevila i Roig
L'àliga de Cervera. Bestiari festiu als Països Catalans, segles XIV-XIX
Cervera: Museu Comarcal, 2008

Ramon Saumell Poch (fotografies).
Xavier Cordomí Fernández, Sete Udina Castell (text)
Bèsties de festa! Història i cens il·lustrat del bestiari popular amb 700 figures
Barcelona: CIM edicions, 2008

Debats sobre la festa major de Reus

L'oportunitat del cicle «Parlem de festa» que encetem avui queda palesa en el fet que el debat sobre la festa major ja ha començat. I obre temes que no s'inclouen explícitament en el programa proposat –encara que només vol ser un primer tast, afirmem–, però que, de ben segur, també poden ser objecte de debat a les taules rodones.

N'és un bon exemple la polèmica que continua generant la substitució de les figures antigues dels gegants reusencs i el seu trasllat al museu. O també les reivindicacions sobre els espais on s'ha de fer la festa o la reflexió sobre el model d'oci existent a la ciutat.

A algú li pot semblar que parlar de festes és debatre sobre petiteses. Però la reflexió sobre fets que ens afecten col·lectivament sempre és útil i motiva altres formes de participació. Des de Carrutxa us convidem a dialogar sobre la festa, assistint als col·loquis que s'organitzen a l'Arxiu Històric Municipal o opinant amb escrits o comentaris a la xarxa. Al nostre web, trobareu una pàgina amb enllaços a pàgines i blocs per conèixer, opinar i fer propostes sobre la nostra festa major.



El record de l'escamarlà de Reus, un magnífic exemple de bestiari festiu efímer, també ens pot fer reflexionar sobre la festa major

Les festes de barri

L'Ajuntament de Reus ha endegat una campanya per promocionar les festes de barri sota una única marca: «Festes de barri, festes de Reus».

De bon començament, cal felicitar-se pel fet que, finalment, es considerin les festes de barri com a part del conjunt festiu de la ciutat. L'actuació surt de la Regidoria de Participació i Ciutadania, però no dubtem que compta amb el suport de l'àrea responsable de les festes, Cultura.

Les festes de barri són un tipus de celebracions d'antiga tradició a la nostra vila. N'hi havia de dos tipus: les que se celebraven en els dies següents al Corpus, pels diferents carrers del nucli antic, i les patronals, festes majors d'un carrer o grup de carrers, que se celebraven des de finals de primavera fins a començaments de tardor. Les primeres referències documentals d'aquestes festes són del segle XVI. Van tenir moments d'esplendor durant els segles XVIII i XIX, i, tot i entrar en decadència, moltes van arribar fins ben entrat el segle XX.

Algunes festes dels barris històrics s'han conservat o recuperat al temps que emergien les festes de barri en les àrees urbanes de nova creació. Les noves festes, a finals del segle XX i fins avui, han evolucionat segons el moment i les característiques de cada barri: des de celebracions d'un volum ajustat a l'entorn, amb l'objectiu de fomentar la relació entre el veïnat, fins a programacions amb grans concentracions de públic que, en algun moment, van generar problemes pel seu volum i sistema de finançament.

En aquest sentit, l'Àrea de Participació i Ciutadania ha elaborat un document, consensuat amb les associacions veïnals, que inclou un seguit de propostes que incideixen en la funció social de les festes com a espai de relació i de convivència, la necessitat de conèixer els recursos existents i d'implicar les entitats que tenen la seu en cada barri, les característiques de la festa o la seva duració.

Efectivament, les festes de barri constitueixen un espai favorable a la descoberta de la diversitat de la ciutat, a la relació amb aquelles persones que trobem sovint, a la dinamització cultural, a la participació en activitats col·lectives, a la generació de referents identitaris i, en definitiva, a construir la ciutat com a comunitat humana, més enllà dels edificis. Tant de bo les festes de barri deixin de ser considerades per alguns com unes festes de segona, i que l'esforç conjunt de ciutadania i administració els hi atorgui el paper que es mereixen.

Un ou que balla

L'ou com balla és un divertiment –posar un ou damunt del brollador d'aigua d'una font– propi de la diada de Corpus, que va començar a Barcelona –on està documentat el 1637, tot i que algun autor el situa força abans, en temps medievals– i s'estengué a altres poblacions del país. En l'actualitat es pot veure a l'interior de la catedral de Tarragona, a Manresa –al claustre de la Seu–, Igualada, Martorell, Arenys de Munt, Lleida, Vic o Cardona, entre altres poblacions. A Reus aquesta pràctica comença, per iniciativa de l'Ajuntament, aquest 2008, en una font portable instal·lada a l'atri de Sant Sebastià, a l'església de Sant Pere.

La festa de Corpus està documentada a la ciutat des de 1325 i s'ha caracteritzat històricament per un ric costumari d'encendre lluminàries, enramar els carrers, fer catifes i altars..., tocs de campana, música o professó solemne. A començaments del segle XVII, a la professó, hi sortia el bust de sant Pere i prop d'una vintena d'estendards i banderes de confraries; al segle XIX, els estendards d'algunes societats i les noietes d'escoles catòliques tirant flors. Ara ho fan les que han fet la primera comunió. També hi participaven els macers municipals, al davant del consistori, i, en acabar el recorregut, hi havia refresc per als regidors. El 1904, però, es va obrir el debat sobre si els representants municipals havien d'assistir a la professó.

Les societats del segle XIX organitzaven balls als seus locals i, des d'antic, en el transcurs de la setmana següent, se celebraven festes en diversos carrers de la població, les anomenades festes de barri de la vuitada de Corpus.

No teníem ou ballador, però la tradició local de Corpus és important i es caracteritza, sobretot, per la sortida ininterrompuda dels entremesos de la vila –durant molts anys, la mulassa i els gegants– fins al present. En l'actualitat, també surten l'àliga –des de la seva recuperació– i els nanos. I, evidentment, pel costum prou vigent de menjar coca amb cireres.

El simbolisme de l'ou com balla es mou, com tantes altres tradicions, entre la religió oficial i la creença popular. D'una banda, s'explica que la forma de la font, guarnida de plantes i flors, amb l'ou que es manté sobre el sortidor, pot representar l'eucaristia damunt el calze. De l'altra, cal apuntar com l'ou, molt present en el costumari tradicional de la primavera –captes d'ous, ous que es posaven al monument del Dijous Sant, mones amb ous cuits, ous de xocolata...–, és un potent símbol de vida, associat a la fertilitat i al desenvolupament d'una nova existència.

Més enllà de simbologies ancestrals, però, el costum pot néixer com una forma d'entreteniment dels nobles, s'explica, mentre esperaven el pas de la professó i, al llarg del temps, de la gent que el dia de Corpus s'apropava als claustres i patis d'edificis religiosos on hi havia fonts amb brolladors i s'hi posava un ou. Com afirma Joan Grau en el seu article L'ou com balla, a festes.org:

«Personalment penso que és només un espectacle, com tants d'altres fets amb aigua a l'Edat Mitjana. [...] L'Ou com balla és com un autòmat que funciona permanentment, però sense mecanismes ni circuits integrats. Sembla mentida com podem passar-hi una bona i llarga estona encantats veient com un simple ou va ballant i rodolant damunt d'un senzill raig d'aigua. En té tant d'innocent com de màgic.»

Lo pandero de les mosses

«... hauria de rebentar. / Ja en compraríem un altre / dels quartos d'anar a segar.»

Aquest divendres aniré a parlar de cançons de pandero a Mont-roig del Camp. El motiu és que, al poble, Josep Quesada ha reproduït un antic pandero –l'original es conserva al Museu de Reus–, amb la voluntat que torni a acompanyar el cant.

Els panderos o tambors són instruments de percussió: un marc quadrat de fusta amb pell tibant a banda i banda, i, molts cops, amb cascavells al seu interior. Els empraven les noies per acompanyar cançons que s'interpretaven en context de festa sota l'aixopluc d'una confraria, generalment la de la Mare de Déu del Roser. En diades assenyalades, als casaments o als bateigs, apareixien les majorales del Roser, que, després dels cants de salutació rituals, començaven a dedicar cançons als presents, principalment als fadrins i les fadrines, a petició d'altres fadrins i fadrines, tot captant a benefici de la confraria. O sortien al carrer i anaven de casa en casa, o als cafès on hi havia nois joves, a cantar i a demanar. Sempre a benefici de la confraria, és clar.

Les confraries, en la societat tradicional, eren associacions amb finalitats religioses –manteniment del culte a un sant o a una advocació de la Mare de Déu– i socials –assistència en cas de necessitat, ajut mutu...–, i, en una societat tradicional, era ben vist que els nois anessin pels carrers rondant i cantant a les noies, però no tant que fossin les noies les que dediquessin les seves floretes als xicots. Bé, però si es feia en nom d'una confraria de la Mare de Déu...

L'Església no sempre participava de l'entusiasme recaptador de les fadrines i coneixem diverses prohibicions, alguna molt severa, sobre aquest tipus de pràctiques folklòriques. Però les majorales van desaparèixer i les cançons de pandero es van estroncar no pas per prohibicions, sinó per la mateixa transformació de la societat.

Avui podem recuperar l'instrument, però ens caldrà trobar-li noves funcions. Els camins del festeig i de l'explicitació dels sentiments són uns altres. Però cantar és prou gratificant i sempre és útil per comunicar-se i fer festa. Amb noves lletres i vells temes.

«Vós, fadrinet de la burla,
teniu modo de parlar
que vostre parlar designa
que a la vila no n'hi ha.
A la vila i fora vila,
totes les heu festejat,
us pensàveu fer la tria
i amb no res vos hau quedat.»

(Cançó de pandero satírica contra un jove massa cregut. Bellmunt del Priorat)

Sant Jordi porta cua

I no és la del drac. L'enquesta que ha enviat l'Ajuntament de Reus, referent a la diada de Sant Jordi, no ha agradat a algunes entitats. A nosaltres, tampoc. Creiem que la participació ciutadana va més enllà de les quatre preguntes d'una enquesta que limita les opcions a triar entre continuar igual que aquest any, o anar-se'n a la plaça de la Llibertat o al parc de Sant Jordi.

Per això hem optat –com proposen altres associacions– per contestar amb només el nom i la petició que es convoqui una reunió amb totes les parts implicades. Alhora, estem treballant en una proposta, valorant la trajectòria de la festa i les opinions que hem anat copsant, que farem arribar a la Regidoria de Cultura.

Parlem de festa

Parlar de qualsevol societat humana fa inevitable parlar de les seves festes, car aquestes apleguen la comunitat que les celebren i reflecteixen, en cada moment, les seves vicissituds.

La festa major és la festa gran de la ciutat, una suma d'actes de tradició centenària, de recreacions i novetats, de propostes efímeres; el gran aparador on la ciutat es mostra ella mateixa, un espai de relació, de generació de referents col·lectius, de cohesió social i, també, de polèmiques. Amb la festa, la ciutat es mostra al foraster i les seves manifestacions culturals, com la tronada, esdevenen signes d'identitat local, alhora que representatives de la tradició festiva del país.

Des de començaments de la dècada de 1980, la nostra festa major no ha parat de créixer en continguts i en activitats: en un seguici tradicional que recrea o reinventa la festa com a espectacle popular i com a espai de participació ciutadana de colles i associacions; en la formulació de noves activitats lúdiques i participatives com les barraques, que reformulen, des del present, la funció de la festa com a indret de trobada i de relació comunitària.

No obstant això, aquest creixement no és exempt de problemes: d'espai físic i de confrontació d'interessos, de quantitat i de qualitat, de fons i de forma…

Hi ha, doncs, molts aspectes a debatre. Amb el cicle que encetem a finals d'aquest mes us proposem només un tast, una petita aportació a un debat constructiu que es viu i que es manifesta al carrer i en els diferents canals de comunicació –els blocs en són un bon exemple– de la ciutat.

Us convidem a participar en els debats presencials o a seguir el tema des de les nostres pàgines.

Veure el programa