dijous, 15 de maig de 2008

Lo pandero de les mosses


«... hauria de rebentar. / Ja en compraríem un altre / dels quartos d'anar a segar.»

Aquest divendres aniré a parlar de cançons de pandero a Mont-roig del Camp. El motiu és que, al poble, Josep Quesada ha reproduït un antic pandero –l'original es conserva al Museu de Reus–, amb la voluntat que torni a acompanyar el cant.

Els panderos o tambors són instruments de percussió: un marc quadrat de fusta amb pell tibant a banda i banda, i, molts cops, amb cascavells al seu interior. Els empraven les noies per acompanyar cançons que s'interpretaven en context de festa sota l'aixopluc d'una confraria, generalment la de la Mare de Déu del Roser. En diades assenyalades, als casaments o als bateigs, apareixien les majorales del Roser, que, després dels cants de salutació rituals, començaven a dedicar cançons als presents, principalment als fadrins i les fadrines, a petició d'altres fadrins i fadrines, tot captant a benefici de la confraria. O sortien al carrer i anaven de casa en casa, o als cafès on hi havia nois joves, a cantar i a demanar. Sempre a benefici de la confraria, és clar.

Les confraries, en la societat tradicional, eren associacions amb finalitats religioses –manteniment del culte a un sant o a una advocació de la Mare de Déu– i socials –assistència en cas de necessitat, ajut mutu...–, i, en una societat tradicional, era ben vist que els nois anessin pels carrers rondant i cantant a les noies, però no tant que fossin les noies les que dediquessin les seves floretes als xicots. Bé, però si es feia en nom d'una confraria de la Mare de Déu...

L'Església no sempre participava de l'entusiasme recaptador de les fadrines i coneixem diverses prohibicions, alguna molt severa, sobre aquest tipus de pràctiques folklòriques. Però les majorales van desaparèixer i les cançons de pandero es van estroncar no pas per prohibicions, sinó per la mateixa transformació de la societat.

Avui podem recuperar l'instrument, però ens caldrà trobar-li noves funcions. Els camins del festeig i de l'explicitació dels sentiments són uns altres. Però cantar és prou gratificant i sempre és útil per comunicar-se i fer festa. Amb noves lletres i vells temes.

«Vós, fadrinet de la burla,
teniu modo de parlar
que vostre parlar designa
que a la vila no n'hi ha.
A la vila i fora vila,
totes les heu festejat,
us pensàveu fer la tria
i amb no res vos hau quedat.»

(Cançó de pandero satírica contra un jove massa cregut. Bellmunt del Priorat)