Bon any 2010

La més gran obra de la literatura reusenca

Josep M. Gort amb un exemplar del seu gran llibre, en una fotografia publicada a la premsa de l'època

Josep M. Gort Sardà (Reus, 1912-1972) fou un reusenc polifacètic, periodista i escriptor, cineasta i impulsor de sidrals diversos; va viure tota la vida envoltat de diaris i revistes –els seus pares ja tenien un quiosc–, fet que, sens dubte, motivà el seu interès per la paraula escrita i la lletra impresa. Obtingué el carnet de periodista durant el període republicà i després de la Guerra Civil, on lluità al front d'Aragó i a la batalla de l'Ebre, combinà la seva feina al quiosc, ubicat prop del Campanaret, amb les tasques de corresponsal de diverses publicacions periòdiques.

A finals de la dècada de 1940 començà a publicar opuscles, alguns sobre personatges locals, alguns seriosos i altres de caire humorístic sobre els esdeveniments del moment, emprant el castellà i, quan li fou possible, el català. La seva obra més coneguda, L'elefant torrat, escrita el 1954, no fou publicada fins al 1974, pòstumament.

Els seus textos i les seves accions públiques es poden inscriure en un surrealisme domèstic i, alhora, prou eficient que aconseguia desestabilitzar, sense aparents connotacions polítiques, l'ordre establert per un règim dictatorial que necessitava controlar l'espai públic. Tingué molts problemes amb la censura, que li dificultà enormement la publicació dels seus escrits. Molts cops emprà la crònica encoberta, amb crítica sobre fets locals, en les seves col·laboracions ens diaris de fora vila com La Hoja del Lunes de Lleida. El 1951 fou multat amb 500 PTA per les seves activitats «reusenkistes», considerades subversives en aquell moment.

El seu establiment fou dels primers a recuperar la tradició de la diada de Sant Jordi amb una parada de llibres que instal·lava davant el quiosc. S'explica que reaprofità una bandera republicana –amb una franja de roba vermella cosida només per la part visible al públic– com a guarniment de la seva parada, que fou la primera a exhibir, sota l'atenta vigil·lància policial, la bandera catalana, un 23 d'abril.

Manolo Solís, entre Josep M. Gort i Ramon Botet, fent proves per al primer Speteck (1957)

Amb Ramon Botet, Manolo Solís i Lluís Anglès, impulsà el 1957 el llançament del primer coet Speteck –anomenat també Espeteck o Plaf III–, una paròdia dels artificis que russos i americans començaven a enviar a l'espai. La idea aconseguí un important èxit de públic i tingué un ressò mediàtic prou considerable, en bona part gràcies a l'ús intel·ligent dels mitjans a l'abast dels promotors. El coet reusenc esdevingué un dels trets característics de la diada dels Innocents a Reus i, després de la primera etapa, la pràctica ha estat recuperada en diverses ocasions.

Yo, el primer visitante del planeta Marte és una obra clau, pel seu volum i pel fet que constitueix un clar precedent de les dèries astronàutiques del seu autor. Com en altres textos, Gort ens parla en un llenguatge críptic –probablement un correctíssim marcià– i, com passa amb molts dels seus opuscles, els personatges i situacions als quals fa referència són difícils d'interpretar mig segle després de la seva publicació. D'aquesta gran obra s'explica que l'autor la repartí, personalment i per encàrrec, amb l'ajut del carretó de la botiga.

En un any dedicat a l'astronomia i en un moment en què la tradició del coet ha retornat al carrer –renovada, a càrrec del Ball de Diables–, la nostra entitat ha volgut retre un modest i adient homenatge a Josep M. Gort Sardà, amb la col·laboració dels seus fills en la documentació històrica –el petit– i la pràctica impressora –el gran. L'edició facsímil de l'original publicat el 1955 es podrà aconseguir a la presentació que tindrà lloc el 28 de desembre al matí o reservant-lo a les llibreries que el tinguin, si no s'exhaureix abans.

Centelles torna a Reus

L'arxiu fotogràfic d'Agustí Centelles ha estat notícia en aquests últims dies. Però el que no és tan conegut és la vinculació del fotògraf a la ciutat de Reus, on encara hi té família i on va residir uns anys d'incògnit quan va tornar a Catalunya després d'exiliar-se. L'exposició que ofereix el Centre de la Imatge Mas Iglesias és una excel·lent oportunitat de veure, entre altres, les fotografies que va fer Agustí Centelles del Reus enrunat pels bombardeigs, a l'estiu de 1938, i durant la seva estada a la ciutat.



Una mostra absolutament recomanable que no us heu de perdre. La inauguració tindrà lloc el proper dimarts 15 de desembre a 2/4 de 8 del vespre, i la mostra es podra visitar fins al 7 de març.

Tertúlia sobre les tradicions de Nadal a Reus

El proper dimecres 9 de desembre, el Centre de Lectura i Carrutxa organitzen una tertúlia sobre les tradicions de Nadal a Reus.

De ben segur, podem afirmar que la festa de Nadal s’ha celebrat a Reus des dels primers moments de l’existència de la vila com a tal. Amb el pas dels segles, la festa ha acumulat un ric bagatge de tradicions i costums.

A partir d’una introducció a la història de la festa i al costumari festiu Nadalenc, a nivell general però sobretot en clau reusenca –fent especial referència a les variants locals del tió, la pràctica pessebrista o la important tradició teatral de Pastorets de la ciutat–, es proposa una conversa sobre l’actualitat d’una celebració que conserva en l’àmbit domèstic un seguit de pràctiques culturals pròpies, però que es presenta embolcallada al carrer de consum i d’estètica forana. I també sobre el significat de la festa en la societat actual, més enllà de les creences religioses.

La tertúlia es farà a les 8 del vespre a la sala de converses del Centre de Lectura.

Cloenda del programa «Montsant, front de guerra»

Aquest dissabte, al cafè de la Vilella Baixa, s'hi va presentar el treball «Montsant, front de guerra», un programa de recerca i divulgació que hem desenvolupat, durant els dos darrers anys –tot i que hem emprat materials de recerca aplegats fa més temps– sobre la Guerra Civil als pobles de la serralada.
Ha estat una experiència prou interessant, coherent amb el projecte de treball sobre memòria personal que defineix l'entitat i en la línia d'estudi del patrimoni cultural de Montsant –és a dir, la petjada humana sobre el territori– en col·laboració amb el Parc Natural. El programa ha comptat, aquests dos anys, amb ajuts del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.
Apropar-nos a la història del període en aquesta part del Priorat, entre la primavera de 1938 –moment en què els pobles esdevenen rereguarda immediata del front de l'Ebre– i la seva ocupació per part de les tropes franquistes, el gener de 1939, ha suposat realitzar dotzenes d'entrevistes, localitzar memòries manuscrites i buidar textos publicats. Certament és una etapa poc coneguda. Els manuals l'enllesteixen aviat entre el 23 de desembre de 1938 –quan els franquistes inicien l'ofensiva– i el 15 de gener de 1939, quan arriben a Reus i a Tarragona. Els combats a serra la Llena, damunt del riu de Montsant, a la Figuera, als Montalts, bombardeigs com el d'Ulldemolins, l'ocupació de la Vilella Baixa, la vida quotidiana de la població refugiada a les coves..., són episodis que mereixen ser coneguts i que han deixat testimonis materials en forma de parapets i trinxeres que es troben encara en diferents punts de la muntanya o del refugi antiaeri que van fer els veïns d'Albarca, excavant una trinxera al peu del cingle.
Records i vivències que hem pogut aplegar encara en primera persona d'alguns dels protagonistes –molts ja no hi són– i que ens parlen de la guerra com a experiència personal d'uns soldats massa joves i d'una població civil aterrida pels bombardeigs aeris i els obusos de l'artilleria. El treball ha servit per fer evident, un cop més, l'oblit en què restaren centenars de persones, soldats morts a la muntanya o víctimes civils de les quals no convenia parlar. Conèixer els fets no permet recuperar-ne, amb algunes excepcions, els noms, però.
Acabada aquesta fase del programa –encara que una recerca no s'acaba mai–, el nostre objectiu immediat és publicar articles, l'opuscle Senyals de guerra, dins la col·lecció de quaderns sobre patrimoni cultural que editem amb el Parc Natural, i, més endavant, un llibre.

El llegat de Ferrer i Guàrdia

Ahir em va correspondre, accidentalment, presentar l'acte que sobre «El llegat de Ferrer i Guàrdia» vam organitzar al Centre de Lectura de Reus. Va ser un plaer, com sempre, escoltar la Dolors Marín, historiadora, especialista en el moviment obrer i la cultura llibertària i, ara, professora d'institut. I la Teresa Vallverdú, mestra amb una llarga experiència i un clar compromís amb una educació laica, integral i compromesa amb la transformació de la societat.



La Dolors ens va parlar del context en què es desenvolupa l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, les iniciatives de mestres laics de finals del segle XIX, com Teresa Mañé i Joan Montseny, els principis de la pedagogia que proposava Ferrer, la importància que atorgava a les publicacions o la seva influència en les escoles que impulsarà el moviment obrer fins a 1936 o la mateixa Generalitat en els anys de la Guerra Civil.

Em comentava la Teresa que la preparació d'aquest acte havia estat una experiència molt enriquidora: «–Jo no he estat mai anarquista, però els anarquistes formulaven fa cent anys uns principis i uns objectius educatius que coincideixen amb allò que hem volgut fer a l'escola». La cita potser no és exacta, però reflecteix una idea en la qual em sembla que coincidim les persones que impulsàvem l'activitat, independentment del posicionament ideològic o la militància organitzada de cadascun. Fa un segle –uns anys abans, uns anys després– hi havia en els sectors progressistes una idea de la cultura, una “filosofia” de l'educació com a eina de coneixement, de realització personal i de millora de la societat. Unes idees que avui, malgrat les declaracions d'intencions a les lleis d'educació –i amb les contradiccions del seu articulat–, semblen lluny d'una realitat educativa abocada massa sovint a la simple gestió d'un sector de la societat, la canalla, encara no productiu.

Ahir es va parlar de passat, però sobretot de present, de problemàtiques velles que es reprodueixen, de canvis en el mètode i d'innovació tecnològica, però de mancances pel que fa a la necessària reflexió sobre projectes educatius..., temes que podien interessar especialment als qui treballen en l'ensenyament, però que interessen i fan pensar a tothom, especialment als qui reivindiquem una cultura popular en el sentit més ampli, i complex, de la paraula.

Presentació sobre el ball de diables

Amb una nodrida assistència de públic, membres del Ball de Diables de Reus i de Carrutxa, persones vinculades al món dels diables de diferents poblacions i de la cap del servei de Promoció i Dinamització del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Ma Teresa Clotet, es va presentar al local del Ball de Diables de Reus la campanya de difusió sobre el model de ball de diables tradicional de les comarques del Baix Camp i el Priorat.

La recerca efectuada durant anys, però també el treball de documentació fotogràfica realitzat en el transcurs de diverses de 2009 ha possibilitat disposar d'un seguit de materials que serviran de base per a conferències i publicacions. L'objectiu es reivindicar l'especificitat, pel que fa a la indumentària, forma d'evolucionar i sobretot, del fet de portar cada diable les seves pròpies carretilles a l'espatlla, del model tradicional del ball a les nostres comarques.

Si us interessa organitzar una sessió sobre el tema –xerrada amb projecció d'imatges, debat– podeu escriure a carrutxa@etnocat.org



Fotografies de Mònica Balsells Aran