Balls parlats a la Riera

Saber on som

L'entitat ha acabat el curs –si em permeteu d'emprar aquesta mesura cíclica del temps– amb uns excel·lents resultats. El bon resultat del cicle «Parlem de festa», la presència, com a entitat dedicada a la recerca i a la divulgació del patrimoni festiu, en la festa de Sant Pere, el bon resultat de les últimes publicacions o l'èxit de les visites comentades a la Prioral –i molta més activitat diària que no es visualitza–, són exponents d'una feina que arriba cada cop a més gent.
I és en els bons moments de cara al públic, si més no en aquells que pots constatar la validesa del treball, que convé aturar-se a reflexionar.

El Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria –Carrutxa, en resum– és un projecte ambiciós d'entitat, diem-ne, de servei públic –el destinatari de les nostres activitats és el conjunt de la població–, finançada amb les aportacions econòmiques de les persones que hi col·laboren i els ajuts de les administracions. Una entitat que canalitza i combina, pràcticament en totes les seves línies d'actuació, treball voluntari i remunerat, i que té la seva força en aquesta síntesi que possibilita rendibilitzar els recursos més enllà que altres tipus d'institucions. L'associació no és, en tot cas, una institució pública, encara que més d'una persona s'ho pensi o s'ho vulgui creure. Ni té assegurada la seva continuïtat més enllà d'aquesta suma de factors variables.

Després del ritme, a cops exageradament frenètic, que genera el dia a dia de l'associació, de les dificultats que comporta donar resposta –amb el mitjans actuals– a la demanda que genera el nostre àmbit d'actuació, personalment considero que em toquen vacances i a Carrutxa una seriosa reflexió sobre la seva dimensió futura. La satisfacció pels bons resultats no ha d'amagar la insatisfacció pels condicionants que comporta arribar-hi.

Cal acabar el curs amb el gust de la feina feta cara a la gent i la frustració, cara endins, de tot allò que podria haver estat i no és? No ho tinc prou clar, m'ho aniré pensant aquest estiu.

Segona visita comentada a la prioral

La segona visita a Sant Pere, programada després de l'èxit de la primera, va comptar amb un nombre d'assistents encara més gran. Noranta-dues persones, de totes les edats, van seguir les explicacions d'Ezequiel Gort sobre la construcció i les transformacions de la prioral i van fer un recorregut comentat, en grups, per les capelles i el cor.
La història d'aquest edifici ha estat recollida en el llibre d'Ezequiel Gort, Sant Pere i el campanar, que va editar Carrutxa el passat mes d'abril.

Aniversari del drac Badalot

El proper dissabte 5 de juliol, el Ball de Diables de l'Arboç organitza una festa d'aniversari per al seu drac, el Badalot.
Hi haurà l'actuació de dos grups de música en directe, la projecció d'un vídeo sobre aquests quinze anys d'actuacions, xocolata i rom cremat. El Badalot va ser obrat per Dolors Sans, el 1983, inspirant-se en els dibuixos dels vestits dels diables de l'Arboç. En el transcurs de la celebració apareixeran diversos personatges, com el Rei Josep de l'Arboç, les bruixes dels elements, i d'altres sorpreses al que serà el cau del Badalot per una nit: la plaça de la Puntaire de l'Arboç.
Segons la nota que ens han fet arribar, la festa començarà a tres quarts de deu del vespre, menys tres minuts (21.42). No us la perdeu i sigueu puntuals!

Imants

Aquests dies de festa major, el carrer i el local de l'associació esdevenen punts de trobada amb moltes persones que col·laboren i participen en les nostres activitats.

Enguany, l'entitat ha editat uns imants de nevera, amb diferents imatges de la festa i l'adreça principal del nostre indret web, que regalem a totes les persones que s'apropen al local.



Després de més de 10 anys de funcionament, les pàgines de l'associació –amb els dominis carrutxa.cat i etnocat.org– han esdevingut una eina indispensable per al coneixement de la història i els costums tradicionals de la nostra festa major.

A banda dels continguts generats per la mateixa entitat, hi trobareu enllaços a les pàgines d'altres associacions i grups festius. Aquest any, amb l'organització del cicle «Parlem de festa», hem obert un espai que recull comentaris i opinions sobre la festa.

El creixement de la festa

Que el seguici festiu reusenc ha experimentat, en els darrers anys, un creixement considerable és una evidència. I que, malgrat que molts considerem que aquest fet és positiu i evidencia el desig de participar més a la festa per part de diferents col·lectius i associacions, també som conscients que planteja nous problemes. Encabir i fer evolucionar tots els grups en el recorregut d'una professó –que no ha variat el seu itinerari en molts anys– o evitar que l'exhibició del migdia de Sant Pere s'allargui fins ben entrada la tarda, són objectius raonables. En els debats previs a la festa se n'ha parlat força i s'ha apuntat la necessitat d'obrir nous espais a l'actuació dels grups festius i la necessitat de consensuar els canvis indispensables per agilitzar alguns aspectes de la festa. En resum, s'afirmava que «una festa evoluciona quan la canvien els propis participants».

La nostra festa està canviant i, enguany, les transformacions es fan prou evidents en la generació de noves activitats –algunes molt reeixides– en aquesta setmana anterior a la diada de Sant Pere. Però, no ho oblidem, la festa té com a referent cabdal els actes tradicionals del 28 i el 29, on juga un paper important el seguici festiu.


És preocupant, doncs, la queixa d'una colla com el ball de Gitanes, que ha fet un esforç lloable en els últims anys per dinamitzar i actualitzar la dansa, respecte a la retallada de la durada dels seus versos en l'actuació al Mercadal. No és l'únic grup festiu descontent, i caldria haver consensuat un acte de presentació dels versots d'enguany o de ballades durant aquests dies de festa. L'exhibició del migdia de Sant Pere pot ser una passada més o menys ràpida per la plaça, en funció que no sigui l'única o la principal oportunitat de veure ballar senceres determinades danses. Com dèiem en començar: cal consensuar, i més en temes, com el de la festa major, en què, més enllà del fet de ballar o no, hi juguen altres fets, com ara el sentiment identitari o la voluntat de participació.

L'altra novetat destacada del seguici és la incorporació del ball de diables, que històricament no havia participat mai a la professó de Sant Pere. De fet, tampoc hi havien participat mai el drac, la víbria, el lleó o el basilisc, pel fet que, històricament, no havien existit a Reus. La diferència fonamental és que les quatre bèsties no treuen foc –dues ho haurien de fer, però es reprimeixen– i els diables, si no encenen els seus artificis pirotècnics, no són diables. Fa uns anys es va optar per atorgar als diables un paper destacat dins la festa, creant un nou espai per a l'actuació dels grups de foc locals: l'encesa de final de festa al Mercadal, el 29 al vespre, després de la professó. Allò que, segons algunes veus rancunioses fou una prohibició, era i és –per a aquells que ens estimem el ball de diables– la voluntat de possibilitar que els diables exerceixin dignament de diables, fent allò que els hi pertoca, en el marc de la nostra festa gran. Els resultats positius de l'experiència són evidents.


Enguany s'intenta una nova experiència a partir de l'ús d'un nou recurs, el foc fred, un efecte emprat en teatre, allí on l'ús de la pirotècnia habitual és inviable, i una sèrie de pautes d'actuació –nombre de diables, evolució en filera, foc en direcció vertical en determinats carrers, carretilles sense tro...!–, un seguit de mesures atípiques que es justifiquen per la voluntat d'introduir el ball en el curs de la professó i d'acostumar pedagògicament el públic a la seva presència. Però que hauríem de considerar com a estrictament temporal.

Si l'experiència funciona, esperem que en un parell d'anys el ball de diables reusenc pugui sortir a la professó –i a l'anada a Completes!– com ho fan tots els altres balls de diables que participen en els seguicis festius catalans: obrint pas amb el foc de les seves carretilles. I que les bèsties de foc ho siguin. Sempre guardant distàncies amb la tronada del Mercadal. Una altra possibilitat, per tal de fer-ho possible, seria canviar el curs de la professó –sense abandonar, evidentment, el pas pel Mercadal i l'entrada i sortida des de la Prioral. Perquè no plantejar-ho?

Els balls de cavallets i de galeres

Ahir al vespre, va tenir lloc el darrer dels actes que Carrutxa havia programat dins el cicle «Parlem de festa». Concretament, va ser la presentació d'una nova publicació de l'entitat, Els balls de cavallets i de galeres, de Salvador Palomar, dins la sèrie que estem dedicant, en la col·lecció Monografies –aquesta és el número 15–, a les «Danses parateatrals del seguici reusenc».
L'aparició d'aquest volum ve motivada per la celebració, enguany, del 10è aniversari de la sortida als nostres carrers del ball de cavallets de Reus, a càrrec d'un grup de balladores del Col·lectiu Reusenc d'Activitats Culturals (CRAC). Així, la primera persona a prendre la paraula en l'acte fou Elena Salinas, actual balladora d'aquest –i que fou acompanyada durant l'acte per altres integrants del ball–, qui recordà el seu naixement i la satisfacció que li ha produït el poder ballar-lo i, a través d'aquest fet, integrar-se i participar d'una manera més directa en la festa.
Tot seguit, Jordi Bertran, tècnic de cultura de l'Ajuntament de Tarragona, féu la presentació del llibre, tot repassant la llarga trajectòria del seu autor a l'estudi, anàlisi i divulgació de la festa –així com el de l'entitat–, agraint-li i celebrant aquesta nova publicació, que ve a engruixir el coneixement de la festa reusenca. També va recordar els moments viscuts junt amb ell des de fa molts anys, tot anant per arreu a la recerca d'un millor coneixement dels mecanismes de tota festa.
Per cloure l'acte, va parlar Salvador Palomar, qui féu un repàs dels balls que són objecte del llibre. A tall de conclusió i de breu resum, explicà que aquesta aquesta monografia s'ocupa de dues danses del seguici festiu reusenc que figuren un enfrontament entre moros i cristians: el ball de cavallets, que representa una batalla a terra, i el de galeres, que ho fa amb un combat naval. Ambdues danses tenen arrels històriques evidents: les lluites entre musulmans –identificats com a moros o turcs– i cristians, des de la conquesta cristiana del país, en temps medievals, fins a la pirateria efectuada per navilis procedents del nord d'Àfrica al voltant del 1800, han estat ben presents en la nostra història i han deixat una petjada àmplia en la nostra cultura popular en forma de topònims, llegendes, cançons, danses o teatre popular. Tot i que la tradició els vulgui donar un origen precís, com a commemoració d'una batalla concreta, no seria en absolut correcte parlar de danses històriques. Moros i cristians, turcs i cavallers, esdevenen, en el folklore, símbols. Els balls de cavallets i de galeres, explicà, són danses representatives que formen part d'aquesta fórmula llargament centenària d'espectacle teatral que són els seguicis de festa.



El llibre, el podeu trobar a les llibreries o al nostre local.

Salvador Palomar
Danses parateatrals del seguici reusenc. Els balls de cavallets i de galeres
Reus: Carrutxa, 2008 (Col·l. Monografies, 15)