Es podrà afirmar que poca cosa tenen a veure Josep Maria Gort, autor de cròniques sovint críptiques al Diario de Lérida durant el franquisme i subjecte de la recent publicació del llibre Del Campanaret a Mart, amb la trajectòria d'un professional de reconegut prestigi i llarga trajectòria com Josep Maria Martí, actual degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És possible qui no hi vegi cap similitud. Els que hem assistit a les dues presentacions podem dir que les dues trajectòries d'aquestes persones ens demostren com -evidentment salvant totes les distàncies- l'ofici periodístic és vital per explicar un temps i un moment. Així, les cròniques incomprensibles de Gort són el millor exemple d'una societat que viu sota l'absurd d'un règim hipòcrita, covard, ridícul i (convé no oblidar-ho mai) molt perillós pels que desafiaven l'ordre establert.
De la seva banda, el cicle Testimonis encetat per Josep Maria Martí és memòria d'un Reus i d'un país que es transforma i de la peripècia informativa que representa per uns professionals que han de reinventar-se després de dècades de censura, intervenció informativa i “parte” únic. I de por.
Amb amenitat i detall, Martí va relatar la seva entrada una mica accidental al periodisme provinent del món de l'ensenyament en català, la seva col·laboració primerenca amb la premsa escrita a través de les corresponsalies d'El Correo Catalán, l'Avui i el Telexprés, el seu desembarcament a Ràdio Reus de la mà de Tomàs Barberà i sota el mestratge del desaparegut Jordi Costa, i, finalment, com a través d'aquests mitjans va anar teixint una xarxa de contactes preuada per a qualsevol periodista.
Per sobre de les anècdotes i els detalls minuciosos que va desgranar sobre el funcionament de la premsa de l'època, el testimoni de Martí va ser exemplar en la transmissió de dues idees: sense llibertat informativa no existeix veritable democràcia i sense implicació del periodista en la realitat la informació és una mera mercaderia. En aquest sentit, Martí va fer èmfasi en la seva participació activa en les mobilitzacions socials i populars de la dècada dels 70 a la ciutat que volien trencar amb l'immobilisme de les classes dirigents del franquisme. Com a exemplificació d'aquestes mancances de la ciutat va citar la situació de l'hospital a les acaballes del franquisme, la pèrdua del Carrilet i les propostes per tirar endavant el tren vertebrat, la situació dels barris que s'havien construït a cop d'especulació urbanística o la tasca necessària de molts per recuperar la llengua i la cultura del país.
A comparació dels anys setanta, els controls i traves per l'exercici del periodisme avui són molt més subtils. Tot i això, la recepta de Martí al respecte del bon periodista continua absolutament vigent: curiositat, honestedat i imaginació.
De ben segur, les properes xerrades del cicle Testimonis (la propera el dia 7 de febrer a càrrec d'Àngels Ollé) continuaran abundant en exemples com des de la pràctica personal es pot transformar i millorar la realitat que ens ha tocat viure.
Isabel Martínez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada