El Martí de la Ràdio

Josep M. Martí i Martí va tenir la responsabilitat, el 12 de gener, d'inaugurar el cicle Testimonis. Memòria d'un passat recent, amb què Carrutxa i l'Arxiu Municipal volen contribuir a recuperar la memòria de la transició política a Reus. Aquest és un període del qual encara s'és a temps de preservar-ne un record ben punyent atès que, a diferència d'èpoques més pretèrites, els seus protagonistes són vius i conserven una bona memòria. Així, durant el cicle, aniran participant diverses persones que van contribuir a la represa econòmica, social i cultural de la ciutat a partir de la seva dedicació professional o associativa. A Josep M. Martí el succeiran, fins al maig, Àngels Ollé, Jaume Amenós, Cori Bach i Teresa Fortuny.

L'actual degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya va tenir el mèrit de reunir molt de públic, molt i divers en edats i professions (molts periodistes drets i asseguts) a partir d'una xerrada en què rememorava els seus primers passos en el periodisme local, als anys 70. Molts d'aquests records, Josep M. Martí ja els va desgranar en un seguit d'articles de finals dels anys 90 al diari El Punt, els quals després va recollir en el llibre Periodisme radiofònic i transició política a Reus (Cossetània Edicions, 1998), que qui firma això en recomana fervorosament la lectura. «Sóc periodista de casualitat», va començar dient Martí, que als anys 70, encara en ple franquisme, va començar a exercir l'ofici mentre feia de mestre a l'escola Mowgli. La premsa barcelonina necessitava notícies de comarques en un moment en què a comarques no hi havia periodistes professionals. Martí, doncs, es va trobar immers en la seva feina com a corresponsal fins al punt que hi va haver un moment en què passava cròniques a tres diaris alhora: El Correo Catalán, Tele Exprés i Avui. La seva múltiple col·laboració l'obligava a firmar amb pseudònims una mateixa crònica, que retocava una mica per dissimular que el text era el mateix, i que anava destinada a tres diaris diferents. Una pràctica avui del tot xocant. I una feina molt mal pagada, una pràctica que avui, en canvi, no resulta tan xocant com l'altra. Així, «de ser un mestre vaig passar a ser una persona coneguda i amb una xarxa de contactes», va recordar en la conferència, circumstància que li va servir per entrar a Ràdio Reus de la mà de Jordi Costa, «l'autèntic creador de la llavor de la vocació periodística de Reus», el va recordar un quasi emocionat Martí.



D'aquesta manera, la veu de Josep M. Martí va començar a sonar cada matí a Ràdio Reus mitjançant un comentari de dos minuts, que es deia La ciutat al dia, i que ràpidament es va fer molt popular, sobretot la frase amb què es va acostumar a acabar l'article: –I dins del possible, els desitjo que passin un bon dia. Una frase prou ambigua com perquè molts hi llegissin entre línies (en aquella època, tothom estava acostumat a llegir entre línies) alguna proclama antifranquista. Res, de tot això, però. Era una frase innocent que va respondre a la necessitat que el radiofonista Enric Tricaz, que li gravava les cròniques, entengués que era el final de l'article perquè Martí no era un locutor professional i no dominava del tot la dicció.

I poc a poc, Martí es va anar dedicant cada dia més al periodisme i menys al magisteri. Batejat ja com El Martí de la Ràdio, va començar a exercir un ofici en uns anys en què es podia parlar de poques coses. La censura era fèrria. De la crítica, només es tolerava, i només una mica, la crítica municipal. «No era fàcil obtenir informació dels organismes, però sí de les persones de la societat civil», com, per exemple, el Centre de Lectura, llavors presidit per Jordi Escoda. I el camp per informar era ampli, gairebé verge. Reus era en aquells anys una ciutat «òrfena de les classes dirigents que, al començament del segle XX, havien donat un gran impuls a la ciutat». Una ciutat, per exemple, sense pla urbanístic, fet que va comportar la destrucció de bona part del patrimoni arquitectònic. Una ciutat sense visió de futur i que es va deixar perdre propostes tan estimulants com la del tren vertebrat, un projecte que havia de substituir el carrilet. I una ciutat, també, en què es començava a entreveure el sorgiment d'un canvi generacional en la política, i que s'articulava a partir de la Jove Cambra.

Va ser una hora de records que es va fer curta i que Josep M. Martí i Martí va acabar amb una defensa del periodisme local, que és el que costa més de fer «perquè la proximitat molesta». I en això, sí que sembla que els anys no hagin passat.

Natàlia Borbonès