dimecres, 9 de febrer de 2011

Ara fa un segle: rentadors del camí de Tarragona

Durant segles, fer la bugada va ser una tasca feixuga i laboriosa que les mestresses de casa realitzaven als rentadors i les més benestants encomanaven a bugaderes professionals. El cens de població de Reus del tombant de segle XX hi apareixen una trentena llarga de bugaderes.

En aquells moments, els espais públics de Reus on es podia rentar la roba vorejaven la mitja dotzena. Un d’aquests espais eren els rentadors del camí de Tarragona, instal·lacions que aquest mes de febrer de 2011 haurien complert cent anys.

Imatge aèria dels rentadors. En primer terme, la riera. Al fons, el carrer de l'Aigua Nova
Foto: Antoni Zaragoza Mercadé


Aquests safarejos s’ubicaven en una zona vinculada des d’antic amb l’aigua. De fet, una acta municipal de 1720 esmenta l’existència de la bassa de l’Aigua Nova el 1680, en relació amb un plet sobre el rec del Moster. El carrer que es va obrir des de la riera Miró -anomenada aleshores rambla Mazzini- en paral·lel al camí de Tarragona, va conservar la denominació d'aquella antiga bassa.

És a la cantonada entre la riera i el carrer de l'Aiguanova que es van construir els nous rentadors, el 1911. Aquell projecte correspon a l’aleshores arquitecte municipal Pere Caselles, el qual també es va encarregar per aquelles dates d’arranjaments als rentadors del barri del Carme. Segons la documentació de l’Arxiu Municipal, ambdues actuacions van ser objecte de l’obertura d’un expedient per part de la Comissió de Foment (març de 1911), perquè diversos particulars les van denunciar i van adduir negligència per part de l’arquitecte. Aquest expedient, finalment, va quedar resolt sense conseqüències.

Foto: Antoni Zaragoza Mercadé

En el moment de la seva inauguració, els rentadors del Camí de Tarragona tenien una capacitat per a 225 usuàries, fet que els convertia amb tota seguretat en les basses més grans de la ciutat. Pel que fa a les condicions d’ús de l’espai, el diari Las Circunstancias d’aquestes dates explica que es va decidir nomenar Cirilo Abella Martorell com a encarregat del servei. En aquella època la decisió d’encarregar a una persona o altra aquestes instal·lacions no devia ser gens intranscendent; ho demostra el fet que el regidor Estrada va presentar un altre candidat, que finalment no va ser acceptat.

Els safarejos del camí de Tarragona van romandre operatius fins al 1974, any en què el consistori va decidir desmantellar-los en considerar que “l’augment del nivell de vida i el desenvolupament de la ciutat havia reduït sensiblement la seva utilitat”. L'aigua corrent havia esdevingut un servei universal i moltes cases comptaven ja amb rentadora. Enrera quedaven ja els temps en què les dones feien la bugada tot xerrant i un adolescent Xavier Amorós, com tants d’altres, s’apropava a aquests safarejos per “filustrar bons pams de cuixa posterior”, tal i com explicava al llibre El camí dels morts.

El centenari dels rentadors del camí de Tarragona ens serveix també per recordar un dels primers equipaments amb què va comptar el barri -llavors, ocupat encara en bona part per masos.


Isabel Martínez Martínez i Montserrat Flores Juanpere