La Dolors ens va parlar del context en què es desenvolupa l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, les iniciatives de mestres laics de finals del segle XIX, com Teresa Mañé i Joan Montseny, els principis de la pedagogia que proposava Ferrer, la importància que atorgava a les publicacions o la seva influència en les escoles que impulsarà el moviment obrer fins a 1936 o la mateixa Generalitat en els anys de la Guerra Civil.
Em comentava la Teresa que la preparació d'aquest acte havia estat una experiència molt enriquidora: «–Jo no he estat mai anarquista, però els anarquistes formulaven fa cent anys uns principis i uns objectius educatius que coincideixen amb allò que hem volgut fer a l'escola». La cita potser no és exacta, però reflecteix una idea en la qual em sembla que coincidim les persones que impulsàvem l'activitat, independentment del posicionament ideològic o la militància organitzada de cadascun. Fa un segle –uns anys abans, uns anys després– hi havia en els sectors progressistes una idea de la cultura, una “filosofia” de l'educació com a eina de coneixement, de realització personal i de millora de la societat. Unes idees que avui, malgrat les declaracions d'intencions a les lleis d'educació –i amb les contradiccions del seu articulat–, semblen lluny d'una realitat educativa abocada massa sovint a la simple gestió d'un sector de la societat, la canalla, encara no productiu.
Ahir es va parlar de passat, però sobretot de present, de problemàtiques velles que es reprodueixen, de canvis en el mètode i d'innovació tecnològica, però de mancances pel que fa a la necessària reflexió sobre projectes educatius..., temes que podien interessar especialment als qui treballen en l'ensenyament, però que interessen i fan pensar a tothom, especialment als qui reivindiquem una cultura popular en el sentit més ampli, i complex, de la paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada