dilluns, 9 de juny de 2008

Pluja d'idees al voltant de la festa



Aquesta setmana passada va tenir lloc a l'Arxiu Municipal, dins el cicle «Parlem de festa», un nou debat sobre la nostra festa major. Tots els participants coincidiren en què el seguici festiu no parava de créixer i que això comportava problemes logístics. Però també en el fet que aquest creixement era un símptoma de la voluntat de participar directament a la festa i que no es podia frenar. Daniel Carbonell ho exemplificava a partir dels músics, un component indispensable de la festa i alhora un recurs limitat per una exigència de qualitat.

A partir d'aquesta constatació compartida, van sorgir consideracions i propostes diverses, algunes, sanament discrepants. Maria Pascual, des de la seva experiència vilafranquina, explicava que és difícil ballar en el seguici reusenc, ja que la major part de danses pertanyen a associacions i cal estar prèviament vinculat a aquestes. I també assenyalava que moltes danses reusenques es limiten a repetir, any rere any, una mateixa coreografia, sense ni plantejar-se la possibilitat de crear dins la tradició. I que potser, a la fi, resulta més fàcil crear un element nou –sobretot, si és una bèstia festiva– que entrar en un grup ja format.

En tot cas, la necessitat de regular aquest degoteig inacabable de noves incorporacions portava a plantejar noves propostes per alleugerir, o no, els recorreguts i trobar nous espais i moments per als grups festius. Per a Jan Grau, els espais de festa són sagrats –paraula que no s'ha d'interpretar necessàriament en el sentit d'una religió–, és a dir, han de comportar una càrrega simbòlica i s'hi ha de desenvolupar un ritual que els identifiqui. Les manifestacions festives poden crear aquests espais i inventar-se noves tradicions, més enllà de la seva presència a la professó o en l'acompanyament de les autoritats. Des de fer-se seva una plaça fins a implicar algun monument en el ritual festiu, obrint nous recorreguts i generant nous costums, un fet que possibilita, alhora, definir amb més rigor, quin ha de ser el el paper de les diferents manifestacions festives en cada moment de la festa, allò que en una paraula s'anomena el protocol. Un concepte que no emociona especialment a Manel Carrera, ferm defensor del fet que la espontaneïtat popular prima per qualsevol norma, però que, amb major o menor convenciment, tothom va acabar admetent. Això sí, destacant que el més important no és tenir un protocol de festa, sinó com s'hi arriba. I que el protocol es pot i s'ha de revisar sovint, perquè les festes i les tradicions evolucionen.

Entre el públic, Xavier Orriols, vilanoví amb una llarga experiència al nostre Sant Pere, prenia com a exemple un antic costum –el ritual de les tres claus per obrir l'armari on es guarda el bust de Sant Pere– com a mostra del necessari acord entre els diferents estaments de la societat per celebrar la festa. Un concepte que, actualitzat, és plenament vigent en el present. La festa pot evolucionar –de fet, evoluciona constantment– si ho fa des de la voluntat popular, no des de la imposició.

Es van fer moltes altres aportacions que no ens podem allargar a detallar, però que van deixar, sens dubte, un pòsit de reflexió que anirà sortint aquests dies en els comentaris sobre la situació de la festa.