Un ou que balla

L'ou com balla és un divertiment –posar un ou damunt del brollador d'aigua d'una font– propi de la diada de Corpus, que va començar a Barcelona –on està documentat el 1637, tot i que algun autor el situa força abans, en temps medievals– i s'estengué a altres poblacions del país. En l'actualitat es pot veure a l'interior de la catedral de Tarragona, a Manresa –al claustre de la Seu–, Igualada, Martorell, Arenys de Munt, Lleida, Vic o Cardona, entre altres poblacions. A Reus aquesta pràctica comença, per iniciativa de l'Ajuntament, aquest 2008, en una font portable instal·lada a l'atri de Sant Sebastià, a l'església de Sant Pere.

La festa de Corpus està documentada a la ciutat des de 1325 i s'ha caracteritzat històricament per un ric costumari d'encendre lluminàries, enramar els carrers, fer catifes i altars..., tocs de campana, música o professó solemne. A començaments del segle XVII, a la professó, hi sortia el bust de sant Pere i prop d'una vintena d'estendards i banderes de confraries; al segle XIX, els estendards d'algunes societats i les noietes d'escoles catòliques tirant flors. Ara ho fan les que han fet la primera comunió. També hi participaven els macers municipals, al davant del consistori, i, en acabar el recorregut, hi havia refresc per als regidors. El 1904, però, es va obrir el debat sobre si els representants municipals havien d'assistir a la professó.

Les societats del segle XIX organitzaven balls als seus locals i, des d'antic, en el transcurs de la setmana següent, se celebraven festes en diversos carrers de la població, les anomenades festes de barri de la vuitada de Corpus.

No teníem ou ballador, però la tradició local de Corpus és important i es caracteritza, sobretot, per la sortida ininterrompuda dels entremesos de la vila –durant molts anys, la mulassa i els gegants– fins al present. En l'actualitat, també surten l'àliga –des de la seva recuperació– i els nanos. I, evidentment, pel costum prou vigent de menjar coca amb cireres.

El simbolisme de l'ou com balla es mou, com tantes altres tradicions, entre la religió oficial i la creença popular. D'una banda, s'explica que la forma de la font, guarnida de plantes i flors, amb l'ou que es manté sobre el sortidor, pot representar l'eucaristia damunt el calze. De l'altra, cal apuntar com l'ou, molt present en el costumari tradicional de la primavera –captes d'ous, ous que es posaven al monument del Dijous Sant, mones amb ous cuits, ous de xocolata...–, és un potent símbol de vida, associat a la fertilitat i al desenvolupament d'una nova existència.

Més enllà de simbologies ancestrals, però, el costum pot néixer com una forma d'entreteniment dels nobles, s'explica, mentre esperaven el pas de la professó i, al llarg del temps, de la gent que el dia de Corpus s'apropava als claustres i patis d'edificis religiosos on hi havia fonts amb brolladors i s'hi posava un ou. Com afirma Joan Grau en el seu article L'ou com balla, a festes.org:

«Personalment penso que és només un espectacle, com tants d'altres fets amb aigua a l'Edat Mitjana. [...] L'Ou com balla és com un autòmat que funciona permanentment, però sense mecanismes ni circuits integrats. Sembla mentida com podem passar-hi una bona i llarga estona encantats veient com un simple ou va ballant i rodolant damunt d'un senzill raig d'aigua. En té tant d'innocent com de màgic.»