Després de Sant Jordi

Ha passat la festa de Sant Jordi i ens ha deixat un regust agredolç. Agre, perquè ha estat una celebració atípica, marcada per la polèmica, en la qual hem renunciat a ser presents amb parada al carrer. Dolç, perquè, malgrat això, la valoració de la diada és prou positiva. Carrutxa és una entitat que fa dels llibres i publicacions una eina bàsica per a la divulgació i sempre és bo constatar que aquests llibres tenen sortida i interessen la gent.

Aquest 23 d'abril, Sant Pere i el campanar, d'Ezequiel Gort, ha tingut molt bona acollida, destacant entre les publicacions locals, tal com han reflectit diferents mitjans de comunicació. També l'ha tinguda Escaladei. La cartoixa de Montsant. I encara, el nou portal d'informació reusdigital esmentava L'antic hospital de Reus i el seu barri, una publicació de fa dos anys, com un llibre que ha funcionat prou bé aquesta diada. Sense merèixer de ser qualificat com a llibre –malgrat que el títol apareixia en el punt de lectura que cada any edita la biblioteca municipal–, l'opuscle Les ermites de Montsant, que hem preparat amb la Montserrat Solà, ha estat tot un èxit.

Sempre he cregut que consolidar la producció editorial de l'entitat és important. D'una banda, perquè dóna sortida al treball de recerca que anem desenvolupant. De l'altra, perquè referma la independència de l'associació en la seva actuació pública.

Perquè no tot siguin roses, Marc Prats, des de les pàgines del Diari de Tarragona, menyspreava el meu assaig sobre les moixigangues i el ball de Mossèn Joan de Vic, titllant-lo –tradueixo– d'obra de l'inframón literari que es troba als suburbis de les parades. Certament, aquest treball de recerca, basat en fonts documentals de l'arxiu reusenc i una exhaustiva bibliografia, pot resultar sobiranament avorrit per a una persona que no tingui el menor interès en el teatre popular antic o les danses festives de carrer. Estic tranquil, però, perquè no he conegut ningú que hagi estat obligat a llegir-lo per força. I, en tot cas, no es tracta d'un manual d'autoajuda ni d'una reflexió filosòfica sobre el camí vers la felicitat, tal com sorprenentment sembla deduir Prats del títol de l'obra.

Diada del Llibre. Adéu, Mercadal!

Diada de Sant Jordi (1983)

Ja fa anys que, per Sant Jordi, la plaça del Mercadal s'ha anat omplint, cada cop més, de parades de tota mena. Resten lluny aquells anys en què, per donar més contingut a la festa, la nostra associació –a banda de fer parada amb les seves publicacions– organitzava talllers i cercaviles de dracs, muntava exposicions sobre el drac a la cultura popular, o la víbria, i convidava bestiari festiu d'altres poblacions a ser present a la plaça. I encara més aquells anys en què, al mig de la plaça, s'hi alçaven construccions efímeres –de dracs a diccionaris– per reivindicar l'Estatut, la llibertat d'expressió o, senzillament, la cultura del país.

Als llibres i les roses s'hi anaren afegint la propaganda de les formacions polítiques i, més tard, les parades de treballs manuals, samarretes i objectes diversos, merxandatge promocional de mitjans de comunicació i d'entitats, bèsties festives gens relacionades amb l'animal mític que Sant Jordi vencé, canalla venent roses per tot arreu, comprensibles intents d'arreplegar uns quants diners per al viatge de final de curs o de la voluntat associativa de fer-se més visibles...

Sense voluntat ni capacitat d'esdevenir una editorial comercial, Carrutxa optà, ja fa anys, per tenir cura de la distribució de les seves publicacions a llibreries d'arreu del país i els resultats han estat força positius. Hem seguit, però, muntant parada a la plaça no pas pel calaix –força simbòlic–, sinó perquè el 23 d'abril és el dia del llibre, i considerem que els llibres –els editem, en donem a conèixer i tenim una biblioteca especialitzada oberta al públic– constitueixen un component bàsic de la nostra acció cultural.

Sembla que l'Ajuntament ha valorat que el 23 d'abril la plaça és massa plena. Potser també hi deixarem de fer la tornada de completes o les actuacions del seguici de festa major, en una de les places de la vila més grans del país –que ho preguntin als castellers–, per la mateixa raó.
I per buidar-la han decidit traslladar una part de les parades al Pallol, perquè sembla que la plaça del Castell tampoc és adient. Posats a fer, i per allò de la participació ciutadana, ho podrien haver consultat a totes les parts interessades –ja fa setmanes que es remena el tema i als qui ens ha tocat el rebre no se'ns ha dit ni cinc– i segurament s'haurien trobat opinions diverses, potser confrontades, i complicitats per trobar una fòrmula de consens.

No ha estat així, com ja va sent habitual en el consistori que ens governa. Per tant, no cal entrar ara en reflexions sobre la diferència, pel que fa a una diada del llibre, que hi ha entre dedicar-se a produir llibres i divulgar publicacions o repartir globus, vendre pins, samarretes i espelmes decorades. Aquest any, la nostra associació no tindrà parada de llibres al Mercadal. Podreu trobar les nostres publicacions, com sempre, a les llibreries.

Abans de la taula, la cuina

Es pot conèixer el patrimoni cultural d'un territori des de vessants diversos. L'arquitectura i el paisatge ens mostren l'adaptació de les comunitats humanes al medi. Les activitats econòmiques tradicionals es troben condicionades a la disponibilitat de recursos i matèries primeres. El tipus d'eines emprades, els atuells quotidians, reflecteixen formes de vida característiques de cada indret. També la cuina. A partir d'uns ingredients més o menys a l'abast –que el pas del temps pot fer variar–, cada poble genera el seu receptari de plats per a cada situació i cada època de l'any.

El llibre de Roser Vernet –mestressa d'allotjament rural amb biblioteca i activista impenitent– i Minerva Pi –pou de ciència popular i recercadora de la cuina prioratina– ens presenta el Priorat a través de la seva cuina. La cuina de sempre, «la feta –diuen– amb ingredients primordials que condensen de manera intensa les olors, els sabors i les textures d'aquest paisatge accidentat i suau alhora».

Receptes que reflecteixen una cuina quotidiana, de subsistència i excepcional –els plats de diada festiva o celebració familiar o social–, descrites i amb un comentari genèric a cada capítol. No hi podien faltar, evidentment, les referències al vi i a l'oli.

«Són menges fetes del pòsit ric que les diferents civilitzacions i cultures han anat creant amb allò que la terra els ha donat, no sense esforç, i que ens ha estat llegat per poder recrear-les, al nostre i al vostre gust.»

Roser Vernet i Minerva Pi
La cuina tradicional del Priorat. Més de 150 receptes
Sant Vicenç de Castellet: Farell editors, 2008

Què és més dolç que set mels?

«Quan un pobre s'emborratxe
li diuen borraxot.
Quan un ric s'emborratxe,
què dolent està el sinyor.»

Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral) és un exhaustiu treball d'investigació que recull una part significativa de la memòria oral de la vila de Mont-roig, al Matarranya. Textos narratius i poètics, contes, facècies, llegendes, cançons i folies, teatre popular, contalles, remeis i oracions, refranys i endevinalles; vinculats al treball quotidià, als jocs, als balls o les festes. Més de tres-centes cinquanta pàgines de materials folklòrics, transcrits en la seva major part del record, ordenats i documentats, amb anotacions sobre el context en què s'empren i una completa bibliografia, fan d'aquest estudi una aportació valuosa per a totes les persones interessades en la cultura popular.

«Ací vaig tindre una nòvia
que a la tripa portave un monyo
i un poquet més avall
lo cingle del Barranc Fondo.»

Ciència popular, geografia propera, meteorologia empírica, fets històrics, fantasia, devocions, consells, transgressions i crítiques. Un conjunt de documents del folklore oral que transmeten sabers i creences, una forma de veure el món i de viure la relació amb els demés. Una obra del poble que pren forma gràcies a una tasca lloable de recerca. Un recull que té voluntat de preservar el coneixement d'unes formes de vida, però que alhora en reivindica l'ús i la recreació, amb voluntat de conservar i desenvolupar la llengua, element bàsic de la cultura.
Un llibre que, a banda del seu preu, «val més diners que pese».

Josep A. Carrégalo Sancho
Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)
Calaceit: Associació Cultural del Matarranya, 2007
Col·lecció lo Trill, 12