divendres, 25 d’abril de 2008

Després de Sant Jordi

Ha passat la festa de Sant Jordi i ens ha deixat un regust agredolç. Agre, perquè ha estat una celebració atípica, marcada per la polèmica, en la qual hem renunciat a ser presents amb parada al carrer. Dolç, perquè, malgrat això, la valoració de la diada és prou positiva. Carrutxa és una entitat que fa dels llibres i publicacions una eina bàsica per a la divulgació i sempre és bo constatar que aquests llibres tenen sortida i interessen la gent.

Aquest 23 d'abril, Sant Pere i el campanar, d'Ezequiel Gort, ha tingut molt bona acollida, destacant entre les publicacions locals, tal com han reflectit diferents mitjans de comunicació. També l'ha tinguda Escaladei. La cartoixa de Montsant. I encara, el nou portal d'informació reusdigital esmentava L'antic hospital de Reus i el seu barri, una publicació de fa dos anys, com un llibre que ha funcionat prou bé aquesta diada. Sense merèixer de ser qualificat com a llibre –malgrat que el títol apareixia en el punt de lectura que cada any edita la biblioteca municipal–, l'opuscle Les ermites de Montsant, que hem preparat amb la Montserrat Solà, ha estat tot un èxit.

Sempre he cregut que consolidar la producció editorial de l'entitat és important. D'una banda, perquè dóna sortida al treball de recerca que anem desenvolupant. De l'altra, perquè referma la independència de l'associació en la seva actuació pública.

Perquè no tot siguin roses, Marc Prats, des de les pàgines del Diari de Tarragona, menyspreava el meu assaig sobre les moixigangues i el ball de Mossèn Joan de Vic, titllant-lo –tradueixo– d'obra de l'inframón literari que es troba als suburbis de les parades. Certament, aquest treball de recerca, basat en fonts documentals de l'arxiu reusenc i una exhaustiva bibliografia, pot resultar sobiranament avorrit per a una persona que no tingui el menor interès en el teatre popular antic o les danses festives de carrer. Estic tranquil, però, perquè no he conegut ningú que hagi estat obligat a llegir-lo per força. I, en tot cas, no es tracta d'un manual d'autoajuda ni d'una reflexió filosòfica sobre el camí vers la felicitat, tal com sorprenentment sembla deduir Prats del títol de l'obra.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Palomar, encara et llegeixes el patufet?
o el DDT...