dimarts, 11 de març de 2008

Històries de pedres



Massa sovint ens mirem el paisatge amb criteris només estètics. Això no és dolent, en absolut. La contemplació d'un paisatge ens inspira sentiments, ens emociona o potser ens preocupa. El nostre paisatge és sempre la suma de components naturals i artificials. Fins i tot en qualsevol racó d'un parc natural és possible trobar, més tard o d'hora, aquell rastre de presència humana que ha generat l'ús i l'aprofitament del territori. A Montsant, on l'activitat humana al llarg dels segles ha estat constant, hi ha marges i barraques, anjubs i camins, que ens parlen del valor de la terra en el passat per a la subsistència diària. Estructures que conformen paisatges de singular bellesa, paisatges construïts amb una dosi considerable de temps, materials a l'abast i esforç humà, amb voluntat d'aprofitar al màxim el terreny. Més enllà del resultat final, molts cops ara impregnat d'abandonament i decadència, la lectura de les pedres ens mostra el pas de les generacions –amb el recreixement dels marges–, de l'organització de la propietat –amb estructures que fiten el terreny– o dels canvis d'ús. Fa pocs dies observàvem, en el transcurs de la nostra, potser inacabable, recerca sobre l'arquitectura popular a Montsant, una raconada de marge en la qual antigament hi havia unes escales de pedra per baixar d'una feixa a l'altra. Posteriorment, aquest recurs deuria resultar insuficient i es va optar per bastir un baixador que possibilitava el pas d'un animal de treball, que es va superposar, en part, a les antigues escales. Quant de temps va passar? No ho sabem.



Marge a la partida de cal Forn de Dalt, les Espadelles. Margalef de Montsant
Fotografies de Ferran Sugranyes i Salvador Palomar