Massa sovint ens mirem el paisatge amb criteris només estètics. Això no és dolent, en absolut. La contemplació d'un paisatge ens inspira sentiments, ens emociona o potser ens preocupa. El nostre paisatge és sempre la suma de components naturals i artificials. Fins i tot en qualsevol racó d'un parc natural és possible trobar, més tard o d'hora, aquell rastre de presència humana que ha generat l'ús i l'aprofitament del territori. A Montsant, on l'activitat humana al llarg dels segles ha estat constant, hi ha marges i barraques, anjubs i camins, que ens parlen del valor de la terra en el passat per a la subsistència diària. Estructures que conformen paisatges de singular bellesa, paisatges construïts amb una dosi considerable de temps, materials a l'abast i esforç humà, amb voluntat d'aprofitar al màxim el terreny. Més enllà del resultat final, molts cops ara impregnat d'abandonament i decadència, la lectura de les pedres ens mostra el pas de les generacions –amb el recreixement dels marges–, de l'organització de la propietat –amb estructures que fiten el terreny– o dels canvis d'ús. Fa pocs dies observàvem, en el transcurs de la nostra, potser inacabable, recerca sobre l'arquitectura popular a Montsant, una raconada de marge en la qual antigament hi havia unes escales de pedra per baixar d'una feixa a l'altra. Posteriorment, aquest recurs deuria resultar insuficient i es va optar per bastir un baixador que possibilitava el pas d'un animal de treball, que es va superposar, en part, a les antigues escales. Quant de temps va passar? No ho sabem.
Marge a la partida de cal Forn de Dalt, les Espadelles. Margalef de Montsant
Fotografies de Ferran Sugranyes i Salvador Palomar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada