Tomaques i participació

«Això que diuen de la tomacada, no. Es feia una altra cosa. El dilluns de carnaval, a la plaça del Mercadal, que era de la verdura, doncs quan eren les dotze, allavons les persones, totes, les verduleres que els hi havien quedat enciams, cols o tomacons –perquè tomaques, no n'hi havia en aquell temps, molta gent comprava tomacons i els penjava–, tot lo que els hi sobrava, doncs s'ho tiraven l'un a l'altre, i hi havia com una batalla de tota la verdura que els hi sobrava.»
– I vostè ho ha vist?
«Sí, jo hi anava.»
– Hi anava a tirar?
«A veureu-ho.»
– Però, s'hi afegia altra gent?
«La gent que passava per allí, també agafava de les parades que hi havia allí i feia com una batalla, de tota la verdura que sobrava. Però, ja et dic, tomaques, en aquell temps, no.»
– I fins quan va durar això?
«Oh, fins que estaven cansats, potser durava mitja hora...»
– Vull dir... Ho va veure molts anys o aviat es va deixar de fer?
«Es va deixar de fer, però va durar bastant temps. Ara no et puc dir quan, però no me'n vaig donar compte... Era una cosa que hi anaves i ho veies. Però jo quan ho veia, potser ja tenia deu anys...»

No feia vuit dies que s'havia acabat el carnaval i, en una entrevista sobre els seus records d'infància i joventut, la Francesca –nascuda a Reus el 1913– m'aportava encara aquest testimoni de lluites carnavalesques. El costum d'acabar el mercat del dilluns de Carnaval amb una batalla entre les paradistes, amb restes d'hortalisses i verdures, és ben conegut i esmentat per diverses fonts com a continuació de l'antiga tradició dels Geps.
De fet, és el precedent més immediat de l'actual guerra de tomaques, salvant òbviament les diferències. En els primers anys del segle XX, aquesta era una pràctica resultat de l'ambient de festa que vivia la ciutat per Carnaval, el contrapunt a l'espectacularitat de les desfilades o de les danses de les societats a la mateixa plaça. A finals d'aquest darrer segle era un acte nascut d'una convocatòria informal que agrupava diverses colles de gent jove. Els recursos eren, en el primer cas, els que aportava la mateixa activitat del dia. En el segon, s'havien d'adquirir expressament. Per aquesta raó, les tomaques –en els primers anys 80, les menys aptes per al consum i, per tant, més barates– van substituir els diversos productes vegetals del passat. L'espontaneïtat va deixar pas a una certa organització en la delimitació del terreny de joc i de la dinàmica que segueixen els participants. I encara més quan la guerra carnavalesca passa a ser un acte del programa, amb canvi de data i premi per a la colla guanyadora. La conclusió –evident– sobre la constant evolució d'allò que anomenem tradicional es pot aplicar a moltes altres pràctiques festives.

La protesta davant l'Ajuntament (1983)

Fa pocs dies que s'acomplien els vint-i-cinc anys d'aquells incidents al Mercadal que comentava en un article al meu bloc personal. Sense entrar en detalls ni explicar batalletes –els fets són coneguts i ja formen part de la història recent de la festa–, recordar aquell conflicte entre el consistori i una colla de gent jove que reinventava la festa més enllà del programa oficial permet reflexionar sobre el present. La guerra de tomaques de 1983, i el debat que la va seguir, va enfrontar d'una banda l'autoritat municipal, sorgida i legitimada per les urnes, amb persones o col·lectius que, havent participat activament en la lluita per la recuperació de la democràcia, qüestionaven que aquesta s'exercís sense escoltar la veu del carrer i sense comptar amb una part de la ciutadania que volia participar. El Carnaval només en fou el detonant, però el debat que va seguir va influir en el canvi de model festiu de la ciutat i en les fórmules de relació entre l'Ajuntament i les entitats. Amb tots els errors que volgueu, hi hagué un canvi positiu de xip respecte a la festa a partir d'aquell moment.
Repassant els posicionaments d'aquell moment, es pot copsar, en definitiva, un debat entre una democràcia formal i estrictament limitada a l'elecció d'uns representants i una democràcia participativa amb mecanismes d'implicació de la ciutadania i de motivació per col·laborar en l'organització d'actes públics.
Vint-i-cinc anys després no hem avançat massa en aquest camí. El descrèdit de la política, l'abstenció creixent, la insatisfacció palesa per part dels ciutadans, la manca de mecanismes de participació directa en la vida pública o en definitiva, la por de la classe política als col·lectius ciutadans, en són mostres.
Això passa arreu, però també a Reus. I sembla que anem a pitjor. La ciutat ridículament idíl·lica que pregonen a cop de campanya publicitària d'autoafirmació localista i enquesta d'anar per casa, ens mostra que els polítics, malgrat les bones paraules, no han entès el missatge de frustació que han comportat els darrers resultats electorals. També els moviments que s'intueixen per controlar cada cop més l'espai públic i posar pals a les rodes a tota iniciativa que no sigui prèviament domesticada.