dilluns, 10 de maig de 2010

Un patrimoni d'interès nacional

El 26 de juny de 2001, pocs dies abans de la celebració de la nostra festa major, la Generalitat declarava la Festa Major de Sant Pere com a festa tradicional d'interès nacional. Aquest primer reconeixement tancava el procés que havien impulsat algunes entitats ciutadanes i el mateix Ajuntament per aconseguir que la Tronada fos considerada part del patrimoni immaterial del país.

El 17 d'octubre de 2006 s'aprovava el decret del Patrimoni Festiu català, del qual formen part els béns immaterials integrants de la cultura popular i tradicional. Aquest decret creava el catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i establia el marc de conceptualització patrimonial de les celebracions amb vigència arreu de Catalunya, també a partir de la declaració de festes d'interès nacional. En aquest nou context legal es revisaren d'ofici les declaracions existents i, el desembre de 2009, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana proposava, després de l'informe favorable del consell assessor, la declaració de la nostra festa major com a Festa Patrimonial d'Interès Nacional.

La Tronada (foto: Roser Palomar Fonts)

El patrimoni és format els béns que una persona hereta dels seus avantpassats. La nostra herència és un model de festa que ha possibilitat, al llarg dels segles, que la societat reusenca es veiés representada en un espectacle popular –el seguici– on hi participaven les demostracions festives dels diferents estaments de la societat: el municipi –amb l’àliga, la mulassa, els gegants i els nanos–, els gremis dels diferents oficis –amb tot el seu repertori de balls i danses– o les representacions del poder polític i eclesiàstic. Un espectacle popular viu i renovat que ha substituït les antigues confraries per associacions culturals i que ha reinventat els seus continguts seguint, però, un ritual centenari.

Dins el conjunt destaca la Tronada, una antiga i artesana forma de preparar la pirotècnia. O els gegants i la mulassa. Però també alguna dansa, com el ball de bastons, amb una enorme continuïtat quant a la seva presència a la festa. O el fet que Reus va saber mantenir la tradició de música de gralla, per acompanyar els gegants, en els moments de major decadència de l’instrument. Hi ha costums, com l’encesa de la teiera, que recorden la necessitat i la funció simbòlica de les lluminàries en el passat. I, a més a més, genera noves incorporacions que esdevenen patrimoni col·lectiu, no només de la ciutat de Reus, sinó de tot el país.

Salvador Palomar

Publicat a Diari de Tarragona, 10/05/2010