Montsant: eremitisme, espiritualitat i conservació

Montsant ha estat un indret de llarga tradició espiritual, la història del qual ha anat lligada a la presència d’eremites a la muntanya des de temps antics. Aquests dies, Carrutxa presenta un llibre, autoeditat, L'eremitisme a Montsant, d’Eduard Miquel i Solsona, un bon treball d’investigació històrica que permet conèixer qui van ser, com, quan i on van viure els nombrosos anacoretes que hi van habitar, i com ha evolucionat històricament el moviment eremític fins a l’actualitat.

El mateix topònim Mont-sant ens remet a aquest caire d’espiritualitat que envolta la muntanya, si bé el seu origen etimològic ens situa a l’època del domini musulmà, quan la serra de Montsant es coneixia com a muntanyes d’Albarca. Segons el filòleg Joan Coromines, Albarca procedeix de l’àrab báraka i significa ‘benedicció’; per tant, les ‘muntanyes d’Albarca’ seria la traducció de gäbal al-barka, és a dir ‘muntanya de benedicció o beneïda’, i, per tant, Montsant és la traducció al llatí del nom àrab ‘muntanya beneïda’ per monte sancto. La tradició llegendària també recull algunes narracions que ens remeten a aquesta època per situar els orígens de la vida eremítica a Montsant. Sigui a partir de la història o de la llegenda, el fet rellevant, però, és que durant l’època sarraïna Montsant ja era considerat un lloc sacre i, per tant, a l’arribada dels cartoixans i posterior fundació de la cartoixa d’Escaladei, el 1194, Montsant ja havia esdevingut la muntanya santa de la Catalunya Nova.

Certament, i així la ho recull documentació, a partir del segle XII la muntanya va experimentar un auge espiritual, amb l’arribada de nombrosos anacoretes que troben en les balmes i coves de Montsant, les cabanes i d’altres construccions a la natura, avui en gran part desaparegudes, les condicions òptimes per a desenvolupar aquest tipus de vida que es consagra a la pregària, la contemplació, la solitud i el silenci. Un fenomen que es consolida amb les fundacions monàstiques de Bonrepòs i la cartoixa d’Escaladei; aquesta darrera, un element clau en l’economia i la societat dels pobles sota la seva influència, i impregnant d’espiritualitat cartoixana la pròpia història de la muntanya. De fet, aquest esplendor de la vida espiritual de Montsant, modulat per un context històric marcat per les divisions territorials, també es traduirà, d’una banda, en la creació de noves ermites i, per l’altra, en què alguns d’aquests antics oratoris i eremitoris es transformin en les ermites i santuaris que avui coneixem. En són exemple Santa Maria de Montsant, Sant Joan del Codolar a Cornudella de Montsant –antic desert de sant Onofre–, Sant Salvador a Margalef o Sant Roc i la Mare de Déu de la Foia a Cabacés.

A partir, sobretot, dels segles XVI i XVII, les ermites i santuaris de Montsant, moltes de les quals van ser fundades pels mateixos cartoixans, esdeven llocs preferents per a la relació de les persones i les comunitats locals amb la divinitat, ja sigui de manera individual o bé col·lectiva. Al llarg dels segles, a les ermites s’hi ha acudit per a demanar l’ajut i la protecció dels sants o de la Mare de Déu davant les desgràcies personals o les situacions crítiques, com ara períodes de sequera que podrien malmetre les collites, o davant l’amenaça de guerres o epidèmies. Però atansar-se a aquests llocs buscant el recolliment, el consol i l'ajut diví, o simplement estar-s’hi perquè facilita la comunió interior, ha estat i continua essent una pràctica a Montsant.

Es configura així, resultat d’aquesta interacció entre la natura i l’individu, un paisatge espiritual que ha caracteritzat arreu Montsant. Aquest valor espiritual es manifesta de manera tangible en els múltiples racons i paratges de bellesa extraordinària als quals es pot accedir, en la visita d’aquestes ermites, santuaris, i del que es testimoni també la toponímia de la muntanya, ja sigui en el nom de les pedres –el Frare–, de coves –Colldemònecs– o d’altres indrets,com el congost de Fraguerau. A més, però, i de manera indefectible, qualsevol que recorri els camins i senders de Montsant, pugi a dalt la serra Major o s’aixoplugui en algunes de les balmes que el modelen, podrà experimentar aquesta vivència immaterial que ofereix Montsant. El propi entorn natural de Montsant esdevé un lloc excepcional on transitar cap a l’espiritualitat i on experimentar valors intangibles com ara la bellesa, el silenci, la solitud, la contemplació, el recolliment, la tranquil·litat, la simplicitat…, uns trets que, en el passat, configuraven les virtuts de la vida eremítica consagrada a la pregària i que avui entenem com a valors immaterials que poden integrar-se en una vivència espiritual, ja sigui laica o religiosa, i que formen part del que anomenem patrimoni cultural immaterial de Montsant.

Quan el 2002 es crea el Parc Natural de Montsant –ens institucional que ha de procurar per la gestió de la conservació dels valors geològics, biològics, paisatgístics i culturals de Montsant, alhora que ha de vetllar pel desenvolupament sostenible dels seus aprofitaments, tal com estableix el seu decret de creació–, es treballa, per tant, entenent la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic. De fet, i així ha estat reconegut pels organismes internacionals de conservació de la natura (UICN), les polítiques de conservació de la natura –especialment a Occident– s’havien centrat quasi exclusivament en els aspectes materials del patrimoni natural, obviant sovint els valors del patrimoni cultural, i prescindint generalment dels valors immaterials i espirituals en aquells espais protegits que són significatius, de manera que no s’integrava en els plans de gestió i planificació l’avaluació sobre fins quin punt aquest valors podien contribuir a la conservació i bon ús de les àrees d’interès natural.

En un territori humanitzat com Montsant des dels temps prehistòrics, l’avaluació i la introducció en la gestió del Parc Natural de com els valors culturals, immaterials i espirituals poden contribuir a la conservació ha portat, entre d’altres línies de treball, a exercir una mena de gestió de l’espiritualitat que afavoreixi a la compatibilització dels diversos usos i activitats que es desenvolupen a Montsant (des de l’agricultura al senderisme passant per l’enoturisme o la celebració d’aplecs i diades de lleure a les ermites, per exemple). Però també aquesta és una línia de treball que afavoreix la conservació del patrimoni natural i cultural de Montsant, a partir tant de preservar determinats indrets de la muntanya com a espais «sagrats» en nom d'espècies determinades o elements culturals, com de potenciar-ne d’altres que siguin un recurs d’interpretació excel·lent per a conèixer el paisatge de Montsant.

De fet, el Parc Natural de Montsant ha estat el primer a incloure en la proposta del seu Pla Especial –que ha de regular els usos i activitats del Parc– una cartografia de la tranquil·litat de la serra de Montsant, a partir d’identificar que el binomi silenci-tranquil·litat és un dels valors més singulars, identitaris, diferenciadors, i un actiu d’atracció d’aquest espai natural protegit. Aquest mapa de la tranquil·lat pot esdevenir una eina de gestió que compatibilitzi i afavoreixi la conservació dels valors naturals, com també ho són d’altres recomanacions fetes a partir d’altres programes (Iniciativa Delos-UICN) que promouen un retorn al concepte espiritual de la muntanya. Algunes d’aquestes iniciatives proposen, precisament, aprofundir en l’estudi sobre el fenomen eremític a Montsant, el desenvolupament de programes educatius basats en els valors associats a la vida de l’anacoreta que viu en harmonia amb la natura, l’establiment de zones d’alta protecció atès l’alt valor espiritual, el treball comú amb el conjunt monumental de la cartoixa d’Escaladei, la recuperació de la vida eremítica i la potenciació de l’espiritualitat laica, entre d’altres. Més enllà, el Parc Natural de Montsant participa, conjuntament amb d’altres espais d’interès natural d’arreu de l’Estat espanyol, en l’elaboració d’un manual per a la integració dels valors culturals i immaterials en els plans de de gestió i planificació d’aquest ens que aviat veurà la llum.

Així com la somereta de Montsant va conviure –probablement– amb els anacoretes, l’espiritualitat de Montsant ha perviscut de manera secular en la història i la vida que identifiquen i singularitzen el paisatge de la serra. Aquest valor espiritual, que es basteix a partir de la indubtable sacralitat que ha significat Montsant al llarg del segles, forma part, sens dubte, del patrimoni cultural immaterial amb el qual identifiquem la història de la muntanya i de la gent dels pobles que l’habiten, així com ho són les formes de vida dels pobles de la serra, els usos i activitats que s’hi han desenvolupat, la toponímia popular, el coneixement dels nom populars i usos de les plantes de Montsant, el llegendari sobre moros i frares, les creences, els gojos i un llarg etcètera a descobrir, estudiar, interpretar i conservar.

Montserrat Solà