Em fa molt de goig fer la presentació de l’Àngels Ollé i Romeu, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, pedagoga, directora d’escola, professora universitària, col.laboradora de les revistes Infància, Faristol, Perspectiva Escolar, Comunicació Educativa, Cavall Fort, mare i àvia. Té molts llibres publicats, més d’un centenar, quasi tots dedicats a la canalla.
L’any 1963 va arribar a Reus i junt amb altres mestres que també tenien voluntat d’escola activa, catalana i pública, van crear l’escola Mowgli. L’any 1994 li va ser otorgat el Premi Crítica Serra d’Or de contes pel llibre Un conte sense cap ni peus.
Quan l'Isidre i jo vam arribar a Reus, a finals de 1964, encara no ens havíem de preocupar de l’escola, però a mitjans de 1965, ja ens vam començar a bellugar per saber en quines mans havíem de posar els nostres fills...
No érem de Reus, érem tots dos de poble: l’un de La Selva del Camp i l'altre de Tarragona, i no sabíem com estava la qüestió escolar aquí. Crec que va ser la família Correig qui ens va posar en contacte amb la Mowgli. Ens van parlar d’una escola nova, amb gent amb moltes ganes de treballar, amb gent jove, que semblava que volíen fer una escola com l’enyorada del temps de la República. I en català, és clar. Això per damunt de tot!
Ens vam estrenar com a pares de l’escola el curs 65/66, i el març del curs següent vam marxar de la ciutat per motius que no fan el cas, però ens vam tornar a incorporar el 71/72. I fins al 93, ja que el 79 ens va néixer una altra filla.
Sóc mare de la Mowgli, de les més veteranes, cosa que tinc com un honor. Les meves dues filles grans van viure uns anys extraordinaris d’escola, totes dues en tenen molts bons records. Són nenes de la Mowgli.
No tot era fácil en aquells primers anys. Sé molt bé que hi havia mesos que els mestres no podien cobrar amb puntualitat, i també sé que nosaltres, a vegades, havíem d’anar a dir a la Carme, la secretària, que aquell mes no podíem pagar, que ja ho faríem després de Sant Jordi, perquè això acostumava a passar cap allà el març. I que quedi clar que no em fa cap vergonya explicar-ho. És més, crec que això ajuda a comprendre com n’era de bona i excepcional aquella escola.
Com que la Mowgli es va crear, com he dit, amb voluntat d’escola activa, catalana i pública, es van trobar que no tenien eines i per això la Srta Àngels va idear la col.lecció «A poc a poc» sembla que a partir del Métode Montessori. Aquests llibrets són una meravella que no ha pogut ser superada tot i que ha estat molt imitada. Els «A poc a poc», il.lustrats pel reusenc Pere Prats Sobrepere, han ajudat a aprendre a llegir a moltíssimes criatures del nostre país.
És que no tinc paraules per a dir el que van representar per tants i tants infants que es van trobar llegint sense saber com n’havien après. Quina criatura es pot ressistir a la sonoritat de la R després de llegir El rei, la reina i el ratolí? I la delicada poesia del Conte de la lluna callada per aprendre la doble ela?
La Srta Àngels va renunciar a escriure contes contes, per dedicar-se als d’aprenentatge pels més petits. I que consti que escrivia contes preciosos. Una cullereta a l’escola, El meu pardal, Tula la tortuga, Tres avions amics, El vaixell bromista, Brillant, El gat i el lloro, alguns d’aquests il.lustrats per l’aleshores desconeguda Pilarin Bayés, i aprofito per dir que El gat i el lloro és el conte predilecte d’una de les meves filles.
La meva néta petita m’ha dit que si patia per llegir massa depressa, pensés en la col·lecció i anés a poc a poc.
Crec que Reus li deu molt a l’Àngels Ollé i a tota la colla de la Mowgli.
I per acabar deixeu-me ser criatura:
Mal al peu, Pep
Si, sí, mal al meu peu
Si us plau, sal i oli al meu ou.
De nit i de dia el meu nen té tos.
Cada matí em diu adéu des del balcó i mou la cua a poc a poc: és el meu amic.
Ni rei, ni Pere, ni no, ni res, el ratolí i prou!
El sol a la cara de la … Maria!
Maria Pallach i Estela
(Presentació de la conferència de M. Àngells Ollé Romeu, «Molts petits granets de sorra podien fer grans platges». Llibres infantils i renovació pedagògica, a l'Arxiu de Reus, el 7 de febrer de 2012, dins el cicle «Testimonis» organitzat per Carrutxa i l'Arxiu Municipal).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada