Qui no ha jugat de petit a fer ballar els gegants? O els nanos? Ambdós elements del seguici festiu reusenc foren els darrers que quedaren a la segona meitat del segle XX de tot el ric mostrari de balls i entremesos que havia tingut la festa. Però abans els xiquets jugaven, per exemple, a fer castells. Les notícies a la premsa del segle XIX recullen –sempre amb motiu d'algun accident– aquestes pràctiques.
I encara altres elements del món festiu de la ciutat també havien estat imitats en els jocs infantils –i no tan infantils per alguns galifardeus de 15 o 16 anys–, com ara els armats de les professons de Setmana Santa: un barret fet de paper de diari, un escut aprofitant la base de la mona que et regalaven els padrins per Pasqua, passant-hi un cordill per poder-la penjar del braç; un bastó simulant una espasa –de vegades, els més afortunats, una autèntica espasa de fusta amb tots els ets i els uts– i la bata de l'escola cordada al coll amb el botó de dalt de tot a mode de capa... I riu-te'n tu del Capità Manaia de la Sang.
I pels que ens agradava això del foc, qui no havia intentat muntar una tronada –tot i que la pólvora que s'obté buidant les piules crema massa ràpid– en una plaça o carrer –sense massa vianants, millor–, o al mas.
Avui hem pogut observar una nova mostra d'aquest fet de jugar amb els elements de la nostra festa. Al Mercadal un grup de xiquets ben orgullosos feia ballar l'Àliga, una àliga de cartró, amb corona, mangala i ram de flors al bec, i fins i tot amb les potes que permeten aguantar-la de peu quan els balladors reposen. Una excel·lent figura per a un bestiari festiu de joc que havia fet, pel que ens han explicat, l'avi d'un dels portadors.
La nostra Àliga és un dels elements més representatius del seguici festiu actual, estimat i seguit per petits i grans, i només amb 15 anys d'història a les seves ales és d'aquells entremesos de tota la vida. Qui gosa discutir-ho?
