Simón, un exemple dels "altres catalans"

Un comiat agredolç, un viatge maratonià en tren, la recerca d’un habitatge digne, l’escola com a espai d’aprenentatge, la descoberta de la llengua, la primera feina entesa quasi com un joc infantil, l’esforç continu dels pares per progressar i integrar-se a la nova ciutat… Tal i com afirmava el títol de la nova xerrada del cicle Testimonis (Venir a Reus des de fora: vivències passades que es repeteixen) gran part del relat del Gregorio Simón recollia les situacions clàssiques de les persones  que es veuen obligades a marxar de la seva terra per buscar-se la vida en un altre lloc.

I és que, essent ben particular i concreta, la història del Simón i la seva família no deixa de ser la de moltes persones provinents de la resta de l’Estat espanyol que van fer cap a Catalunya durant les dècades centrals del segle XX i que van representar que només en un any a Reus, el 1965, la població augmentés de cop en 7.000 persones. Simón va tenir, a mé,s l’encert de reinterpretar la seva vivència per mostrar-nos que el seu relat s’incardina amb realitats recents viscudes per la nova immigració: des dels pisos pastera inventats fa moltes dècades a la discriminació d'aquell que és diferent, a través del terme pejoratiu (els xarnegos).

Un moment de la xerrada de Gregorio Simón, a l'Arxiu de Reus, presentada per Carmen Ortiz

Evidentment, tant la distància emotiva (més de 50 anys del seu viatge a Catalunya) com la narració positiva i amena del conferenciant -que a estones clarament recordava la mirada de l’infant que va ser- i la motxilla que sempre representa una trajectòria vital plena a la seva ciutat d’acollida van donar com a resultat un retrat tendre en les formes i compromès amb una realitat -la d’emigrar- que en el seu dia no devia ser amable.

Perquè si les condicions de vida en general en aquells anys eren dures per a la població, més ho eren per als qui acabaven d’arribar i s’establien en els espais menys condicionats, tal com ho demostra que aquests dies commemorem el cinquantè aniversari de les inundacions del Vallès que es van emportar moltes vides dels nouvinguts.

Potser menys universal en el to, però igualment imprescindible, va ser el seu repàs a la seva implicació en els moviments socials dels setanta. Va parlar des de les connivències de tot tipus que van fer possible articular CCOO en la clandestinitat a Reus (mossèn Assens, per exemple, facilitant espais de l’església del barri Pelayo o Anna Sugranyes posant a disposició la seva casa), fins als moments més durs de la transició (com quan la Guàrdia Civil va detenir Jordi Piqué o la repressió de la protesta a Reus pels fets de Vitòria que va causar un mort). I a l’enumeració de les lluites veïnals que van fer possible anar dotant poc a poc de serveis la ciutadania el Reus de finals del franquisme: la guarderia Barrufet, la canalització del barranc de l’Escorial al barri Juroca, l’obertura en horari no escolar dels patis de l’escola Marià Fortuny, etc.

Sense oblidar en cap moment els seus orígens, Simón va definir-se com a part dels "altres catalans", terme que tan encertadament va acunyar Francesc Candel.