La Montserrat fou una treballadora infatigable de la cultura popular, en l'àmbit de la música i de l'educació infantil. Ens deixa llibres, reculls de cançons i articles sobre l'aplicació de les cançons populars a l'escola o el joc dels més petits. Com Rocafort de Vallbona, cançons, jocs i costums, o els més recents –aquests, en col·laboració– Ximic, sobre jocs tradicionals, o Tunc que tan teta, sobre el cançoner nadalenc. Però sobretot, el que són obres cabdals en aquest àmbit: els cançoners Virolet Sant Pere (1977) i Virolet Sant Pau (1981), recentment reeditats per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Uns reculls que han estat, i són, a bastament emprats a les escoles, uns materials que han fornit propostes didàctiques diverses.
La Montserrat, la coneixíem des de fa molts anys. La Montsant, per la llarga amistat que va tenir amb l'Eulàlia Pallach, la seva tieta. Tots dos, per l'interès comú en la cultura popular, tot i que els nostres àmbits d'actuació coincidien poc.
L'últim cop que vam parlar amb ella, aquest passat mes de juny –malauradament, en el funeral de l'Eulàlia–, ens comentava el bon servei que feien els materials de divulgació per a les escoles editats per Carrutxa –sobretot, en els primers anys de l'associació–, i coincidíem en la reflexió –motivada per la reedició dels Virolet...– sobre la necessitat de modificar el discurs i trobar nous valors a les cançons populars en la seva aplicació pràctica a l'escola, quan els referents a un món agrari tradicional ja són massa llunyans. No cal dir-ho, a la Montserrat, les cançons i els jocs tradicionals li interessaven com a eina de present.
Ens agradaria acabar posant música i per això us deixem la imatge d'un acordionista –en desconeixem el nom i ens sembla que no ens equivoquem– que interpretà algunes peces en acabar la presentació del llibre Rocafort de Vallbona, cançons, jocs i costums al poble.
Montsant i Salvador
