Saber on som

L'entitat ha acabat el curs –si em permeteu d'emprar aquesta mesura cíclica del temps– amb uns excel·lents resultats. El bon resultat del cicle «Parlem de festa», la presència, com a entitat dedicada a la recerca i a la divulgació del patrimoni festiu, en la festa de Sant Pere, el bon resultat de les últimes publicacions o l'èxit de les visites comentades a la Prioral –i molta més activitat diària que no es visualitza–, són exponents d'una feina que arriba cada cop a més gent.
I és en els bons moments de cara al públic, si més no en aquells que pots constatar la validesa del treball, que convé aturar-se a reflexionar.

El Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria –Carrutxa, en resum– és un projecte ambiciós d'entitat, diem-ne, de servei públic –el destinatari de les nostres activitats és el conjunt de la població–, finançada amb les aportacions econòmiques de les persones que hi col·laboren i els ajuts de les administracions. Una entitat que canalitza i combina, pràcticament en totes les seves línies d'actuació, treball voluntari i remunerat, i que té la seva força en aquesta síntesi que possibilita rendibilitzar els recursos més enllà que altres tipus d'institucions. L'associació no és, en tot cas, una institució pública, encara que més d'una persona s'ho pensi o s'ho vulgui creure. Ni té assegurada la seva continuïtat més enllà d'aquesta suma de factors variables.

Després del ritme, a cops exageradament frenètic, que genera el dia a dia de l'associació, de les dificultats que comporta donar resposta –amb el mitjans actuals– a la demanda que genera el nostre àmbit d'actuació, personalment considero que em toquen vacances i a Carrutxa una seriosa reflexió sobre la seva dimensió futura. La satisfacció pels bons resultats no ha d'amagar la insatisfacció pels condicionants que comporta arribar-hi.

Cal acabar el curs amb el gust de la feina feta cara a la gent i la frustració, cara endins, de tot allò que podria haver estat i no és? No ho tinc prou clar, m'ho aniré pensant aquest estiu.