Aigua i sabó: en el centenari dels rentadors del Masroig

Abans de la popularització de la rentadora, els safarejos formaven part de la geografia urbana de la majoria d’indrets. La bugada era cosa de dones i les mans que rentaven la brutícia de la roba sempre femenines. Comparativament a la presència que van tenir a les nostres poblacions, avui són pocs els municipis que conserven (i en bon estat) aquests equipaments singulars i encara més excepcionals els que fan una política activa de memòria sobre aquest procés domèstic feixuc que generacions de dones van realitzar als rentadors de pobles i viles. Malgrat aquest oblit generalitzat del que representava fer la bugada fa escasses dècades, algunes expressions lingüístiques encara ens remeten a un passat no massa llunyà quan rentar la roba no era un acte privat i mecanitzat. Entre aquestes expressions destaca “fer safareig”, una metàfora plenament vigent com a sinònim de la crítica i la xafarderia que s’exercia en aquests espais. Amb excepcions notables com els estudis i les rutes sobre la indústria de les bugaderes d’Horta de Barcelona, continua pendent la reivindicació dels rentadors i altres espais de fer bugada (rius, barrancs, basses,…) com a espai de feina de les dones, com a sortida laboral de bugaderes i encarregades, com a indret d’aprenentatge de les feines domèstiques i, sobretot, com a un dels escassos lloc de relació de les dones fora de l’àmbit domèstic. Elles, que no podien anar a fer la tertúlia al cafè com els homes, tenien els safarejos com a lloc de trobada, informació i amistat. Malgrat el fred, el xivarri, les incomoditats,…als rentadors les dones treballaven però també cantaven, jugaven i feien entremaliadures quan eren canalla que acompanyava a la mare o l’àvia i, en entrar a l’edat adulta, s’explicaven les coses del seu dia a dia.

Amb l’arribada de l’aigua corrent a la majoria de les cases i la introducció paulatina de les màquines de rentar a les llars, els safarejos es van convertir en espais obsolets a molts llocs i es va iniciar la seva degradació, primer, i més tard una mala entesa modernitat els va fer desaparèixer de moltes poblacions, fet que representà la pèrdua d’una part de la història local. El 2012 es commemora el centenari de l’arribada de l’aigua corrent i la inauguració dels rentadors al Masroig. Només cal donar un cop d’ull a les imatges d’aquest fet històric per observar que va ser tot un aconteixement pel poble en general i, en particular, per les mestresses de casa que no haurien de recórrer tanta distància fins al barranc per fer la bugada. De la transcendència del fet ens parla que el consistori es volgués immortalitzar com a responsable d’aquesta important millora i de la multitud que acompanyà l’acte d’inauguració de l’espai. Avui, i deixant de banda l’estudi de l’estètica d’aquestes fotografies que ens aporta altres dades, la col•lecció d’imatges recuperades per aquest centenari són la millor mostra de les profundes transformacions higièniques, urbanístiques i socials que es van viure durant el segle XX.

Isabel Martínez és periodista i membre de Carrutxa

Ara fa un segle: rentadors del camí de Tarragona

Durant segles, fer la bugada va ser una tasca feixuga i laboriosa que les mestresses de casa realitzaven als rentadors i les més benestants encomanaven a bugaderes professionals. El cens de població de Reus del tombant de segle XX hi apareixen una trentena llarga de bugaderes.

En aquells moments, els espais públics de Reus on es podia rentar la roba vorejaven la mitja dotzena. Un d’aquests espais eren els rentadors del camí de Tarragona, instal·lacions que aquest mes de febrer de 2011 haurien complert cent anys.

Imatge aèria dels rentadors. En primer terme, la riera. Al fons, el carrer de l'Aigua Nova
Foto: Antoni Zaragoza Mercadé

Aquests safarejos s’ubicaven en una zona vinculada des d’antic amb l’aigua. De fet, una acta municipal de 1720 esmenta l’existència de la bassa de l’Aigua Nova el 1680, en relació amb un plet sobre el rec del Moster. El carrer que es va obrir des de la riera Miró -anomenada aleshores rambla Mazzini- en paral·lel al camí de Tarragona, va conservar la denominació d'aquella antiga bassa.

És a la cantonada entre la riera i el carrer de l'Aiguanova que es van construir els nous rentadors, el 1911. Aquell projecte correspon a l’aleshores arquitecte municipal Pere Caselles, el qual també es va encarregar per aquelles dates d’arranjaments als rentadors del barri del Carme. Segons la documentació de l’Arxiu Municipal, ambdues actuacions van ser objecte de l’obertura d’un expedient per part de la Comissió de Foment (març de 1911), perquè diversos particulars les van denunciar i van adduir negligència per part de l’arquitecte. Aquest expedient, finalment, va quedar resolt sense conseqüències.

Foto: Antoni Zaragoza Mercadé

En el moment de la seva inauguració, els rentadors del Camí de Tarragona tenien una capacitat per a 225 usuàries, fet que els convertia amb tota seguretat en les basses més grans de la ciutat. Pel que fa a les condicions d’ús de l’espai, el diari Las Circunstancias d’aquestes dates explica que es va decidir nomenar Cirilo Abella Martorell com a encarregat del servei. En aquella època la decisió d’encarregar a una persona o altra aquestes instal·lacions no devia ser gens intranscendent; ho demostra el fet que el regidor Estrada va presentar un altre candidat, que finalment no va ser acceptat.

Els safarejos del camí de Tarragona van romandre operatius fins al 1974, any en què el consistori va decidir desmantellar-los en considerar que “l’augment del nivell de vida i el desenvolupament de la ciutat havia reduït sensiblement la seva utilitat”. L'aigua corrent havia esdevingut un servei universal i moltes cases comptaven ja amb rentadora. Enrera quedaven ja els temps en què les dones feien la bugada tot xerrant i un adolescent Xavier Amorós, com tants d’altres, s’apropava a aquests safarejos per “filustrar bons pams de cuixa posterior”, tal i com explicava al llibre El camí dels morts.

El centenari dels rentadors del camí de Tarragona ens serveix també per recordar un dels primers equipaments amb què va comptar el barri -llavors, ocupat encara en bona part per masos.


Isabel Martínez Martínez i Montserrat Flores Juanpere

Els rentadors del Carme, la darrera transformació

La inclusió dels rentadors del barri del Carme en el projecte del Casal de les Dones se suma a la llarga llista de reparacions i reformes que aquest espai ha sofert al llarg dels anys. Com tot indret de feina, la majoria d’aquestes obres responien a la voluntat de condicionar i millorar els safarejos i el seu entorn perquè les dones poguessin desenvolupar la seva tasca amb la major comoditat i salubritat possible. Consolidació de parets, instal·lació d’una coberta que aixoplugués les dones, canvis en el paviment..., intervencions absolutament modestes però que garantien l’ús de l’espai en bones condicions durant un grapat d’anys més.

Amb el tancament de les instal·lacions per manca de parroquianes, l’any 1993 es va tancar aquest cicle d’ús-reparació per sempre més. Un parèntesi massa llarg en el qual els safarejos han patit una important degradació que, per sort, ha tingut un final feliç.

Sense la memòria de moltes dones que hi van treballar durant llargues hores i la feina de l’associació de veïns del Carme que va alertar de la situació de l’espai reiteradament, avui potser no estaríem a un pas de la reconversió d’un espai femení del segle XVIII en un del segle XXI. Tant de bo la vida del Casal de les Dones sigui tan llarga, útil i fructífera com la dels rentadors del barri del Carme.

Dolors Juanpere i Isabel Martínez