I és que la represa del carnaval als carrers va ser molt complicada, tal i com va recordar l’actual president del Bravium en la xerrada que va pronunciar el 15 de març a l’Arxiu Municipal perquè, tot i que Franco ja feia uns anys que ja era mort, el control governamental dels carrers continuava sent molt ferri. Un control que feia, per exemple, que a finals dels anys 80 el governador civil de torn encara prohibís que la gent sortís amagada rere una màscara pel carrer, o que es disfressés de militar o paramilitar o que fes massa burla de mossens i monges. O que l’any 1978, el primer any de recuperació de la festa, el permís per fer el carnaval arribés el 4 de febrer, el mateix dia d’inici de la festa, situació que va tenir la gent amb l’ai al cor fins a l’últim moment més que res perquè a Barcelona l’havien prohibit. Sort que en van tenir, es veu, que el governador civil de Tarragona, Francesc Robert Graupera, fos un home amb un tarannà més obert que el seu col·lega barceloní. Si no, el carnaval de Reus estava condemnat a seguir el mateix camí que el de la capital. Eren unes prohibicions absurdes vistes des de la perspectiva actual però que eren fruit de la precarietat democràtica del moment. I l’organització de la festa era la qui responia davant les autoritats sobre els incidents que poguessin sorgir. Una situació que tensava contínuament les relacions entre els dos bàndols.
Va ser realment divertit escoltar les anècdotes que anava desgranant Jaume Amenós durant la conferència per explicar com en dues setmanes i mitja, i amb un voluntarisme que els va deixar exhausts, van aconseguir organitzar la rua per anar a rebre el governador a l’estació: “Carrer Ample amunt, no hi havia ni una ànima”, va dir. Però, després de la rebuda apoteòsica i emocionant a l’estació, la tornada, carrer Ample avall, va ser seguida per una gran clamor popular. El boca orella havia donat els seus fruits. Les rues van ser els actes més massius d’aquells primers anys, sobretot la mortuòria, que convocava milers de persones per anar a donar el condol a la vídua del carnestoltes. I no era estrany perquè eren rues mortuòries prou bèsties, on un any regalaven 10.000 ous durs, un altre, 2.000 parells de sabates i un altre, una quarantena de televisors. Aquelles rues figuren als annals de l’agitació festiva ciutadana més memorable.
Natàlia Borbonès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada