dilluns, 19 de març del 2012

La difícil represa del carnaval al carrer

Va resultar realment curiós observar com Salvador Palomar presentava Jaume Amenós, el tercer conferenciant del cicle «Testimonis, memòria d’un passat recent». Curiós perquè fa trenta anys aquesta imatge de concòrdia i harmonia hauria estat pràcticament impossible, ja que Palomar era un dels líders del moviment contestatari al carnaval “oficial” que liderava Amenós, i qualsevol intent de consens entre els dos bàndols, que sovint es traduïen en llargues reunions nocturnes al Bar Americà, resultava del tot infructuós. Les controvèrsies entre el carnaval oficial i el “republicà” van animar molt aquells primers anys de la represa del carnaval com a festa popular.

I és que la represa del carnaval als carrers va ser molt complicada, tal i com va recordar l’actual president del Bravium en la xerrada que va pronunciar el 15 de març a l’Arxiu Municipal perquè, tot i que Franco ja feia uns anys que ja era mort, el control governamental dels carrers continuava sent molt ferri. Un control que feia, per exemple, que a finals dels anys 80 el governador civil de torn encara prohibís que la gent sortís amagada rere una màscara pel carrer, o que es disfressés de militar o paramilitar o que fes massa burla de mossens i monges. O que l’any 1978, el primer any de recuperació de la festa, el permís per fer el carnaval arribés el 4 de febrer, el mateix dia d’inici de la festa, situació que va tenir la gent amb l’ai al cor fins a l’últim moment més que res perquè a Barcelona l’havien prohibit. Sort que en van tenir, es veu, que el governador civil de Tarragona, Francesc Robert Graupera, fos un home amb un tarannà més obert que el seu col·lega barceloní. Si no, el carnaval de Reus estava condemnat a seguir el mateix camí que el de la capital. Eren unes prohibicions absurdes vistes des de la perspectiva actual però que eren fruit de la precarietat democràtica del moment. I l’organització de la festa era la qui responia davant les autoritats sobre els incidents que poguessin sorgir. Una situació que tensava contínuament les relacions entre els dos bàndols.


Bé. Doncs el retorn del carnaval als carrers de Reus es va començar a gestar pocs dies abans del Nadal de 1977, quan l’Ajuntament va convocar les entitats de Reus per parlar del tema. El trinco Josep M. Mainat feia una gira pels ajuntaments de ciutats amb passat històric carnavalesc en representació del Sindicat Musical de Catalunya per tal d’animar a reactivar la festa i, en conseqüència, la contractació dels músics, que en aquelles èpoques, i en totes, si hem de filar prim, la passaven magre. D’aquella reunió, només el Bravium-Centre Catòlic i l’Esbart Dansaire de l’Orfeó van acceptar el suggeriment. I en 18 dies, van preparar el carnaval.

Va ser realment divertit escoltar les anècdotes que anava desgranant Jaume Amenós durant la conferència per explicar com en dues setmanes i mitja, i amb un voluntarisme que els va deixar exhausts, van aconseguir organitzar la rua per anar a rebre el governador a l’estació: “Carrer Ample amunt, no hi havia ni una ànima”, va dir. Però, després de la rebuda apoteòsica i emocionant a l’estació, la tornada, carrer Ample avall, va ser seguida per una gran clamor popular. El boca orella havia donat els seus fruits. Les rues van ser els actes més massius d’aquells primers anys, sobretot la mortuòria, que convocava milers de persones per anar a donar el condol a la vídua del carnestoltes. I no era estrany perquè eren rues mortuòries prou bèsties, on un any regalaven 10.000 ous durs, un altre, 2.000 parells de sabates i un altre, una quarantena de televisors. Aquelles rues figuren als annals de l’agitació festiva ciutadana més memorable.

El Bravium va liderar l’organització del carnaval fins al 1983. Després les colles, organitzades primer a l’ACOCA i després a la FRAC, en van assumir el control. Però en aquells anys van aconseguir situar el carnaval reusenc en la llista dels carnavals imprescindibles del país, fet al qual va ajudar també la constant tasca “antisistema”, com la va definir Amenós, de Palomar i companyia, que entre altres coses van recuperar l’ara difunta guerra de tomaques, l’única activitat del carnestoltes que feia aparèixer Reus en els mitjans de comunicació d’arreu. Van ser temps difícils, sí. Per això, les disputes que hi pugui haver ara al voltant de la festa fan riure. Allò sí que eren batusses ideològiques i debats substanciosos.

Natàlia Borbonès