Aniversari del drac Badalot

El proper dissabte 5 de juliol, el Ball de Diables de l'Arboç organitza una festa d'aniversari per al seu drac, el Badalot.
Hi haurà l'actuació de dos grups de música en directe, la projecció d'un vídeo sobre aquests quinze anys d'actuacions, xocolata i rom cremat. El Badalot va ser obrat per Dolors Sans, el 1983, inspirant-se en els dibuixos dels vestits dels diables de l'Arboç. En el transcurs de la celebració apareixeran diversos personatges, com el Rei Josep de l'Arboç, les bruixes dels elements, i d'altres sorpreses al que serà el cau del Badalot per una nit: la plaça de la Puntaire de l'Arboç.
Segons la nota que ens han fet arribar, la festa començarà a tres quarts de deu del vespre, menys tres minuts (21.42). No us la perdeu i sigueu puntuals!

Imants

Aquests dies de festa major, el carrer i el local de l'associació esdevenen punts de trobada amb moltes persones que col·laboren i participen en les nostres activitats.

Enguany, l'entitat ha editat uns imants de nevera, amb diferents imatges de la festa i l'adreça principal del nostre indret web, que regalem a totes les persones que s'apropen al local.



Després de més de 10 anys de funcionament, les pàgines de l'associació –amb els dominis carrutxa.cat i etnocat.org– han esdevingut una eina indispensable per al coneixement de la història i els costums tradicionals de la nostra festa major.

A banda dels continguts generats per la mateixa entitat, hi trobareu enllaços a les pàgines d'altres associacions i grups festius. Aquest any, amb l'organització del cicle «Parlem de festa», hem obert un espai que recull comentaris i opinions sobre la festa.

El creixement de la festa

Que el seguici festiu reusenc ha experimentat, en els darrers anys, un creixement considerable és una evidència. I que, malgrat que molts considerem que aquest fet és positiu i evidencia el desig de participar més a la festa per part de diferents col·lectius i associacions, també som conscients que planteja nous problemes. Encabir i fer evolucionar tots els grups en el recorregut d'una professó –que no ha variat el seu itinerari en molts anys– o evitar que l'exhibició del migdia de Sant Pere s'allargui fins ben entrada la tarda, són objectius raonables. En els debats previs a la festa se n'ha parlat força i s'ha apuntat la necessitat d'obrir nous espais a l'actuació dels grups festius i la necessitat de consensuar els canvis indispensables per agilitzar alguns aspectes de la festa. En resum, s'afirmava que «una festa evoluciona quan la canvien els propis participants».

La nostra festa està canviant i, enguany, les transformacions es fan prou evidents en la generació de noves activitats –algunes molt reeixides– en aquesta setmana anterior a la diada de Sant Pere. Però, no ho oblidem, la festa té com a referent cabdal els actes tradicionals del 28 i el 29, on juga un paper important el seguici festiu.


És preocupant, doncs, la queixa d'una colla com el ball de Gitanes, que ha fet un esforç lloable en els últims anys per dinamitzar i actualitzar la dansa, respecte a la retallada de la durada dels seus versos en l'actuació al Mercadal. No és l'únic grup festiu descontent, i caldria haver consensuat un acte de presentació dels versots d'enguany o de ballades durant aquests dies de festa. L'exhibició del migdia de Sant Pere pot ser una passada més o menys ràpida per la plaça, en funció que no sigui l'única o la principal oportunitat de veure ballar senceres determinades danses. Com dèiem en començar: cal consensuar, i més en temes, com el de la festa major, en què, més enllà del fet de ballar o no, hi juguen altres fets, com ara el sentiment identitari o la voluntat de participació.

L'altra novetat destacada del seguici és la incorporació del ball de diables, que històricament no havia participat mai a la professó de Sant Pere. De fet, tampoc hi havien participat mai el drac, la víbria, el lleó o el basilisc, pel fet que, històricament, no havien existit a Reus. La diferència fonamental és que les quatre bèsties no treuen foc –dues ho haurien de fer, però es reprimeixen– i els diables, si no encenen els seus artificis pirotècnics, no són diables. Fa uns anys es va optar per atorgar als diables un paper destacat dins la festa, creant un nou espai per a l'actuació dels grups de foc locals: l'encesa de final de festa al Mercadal, el 29 al vespre, després de la professó. Allò que, segons algunes veus rancunioses fou una prohibició, era i és –per a aquells que ens estimem el ball de diables– la voluntat de possibilitar que els diables exerceixin dignament de diables, fent allò que els hi pertoca, en el marc de la nostra festa gran. Els resultats positius de l'experiència són evidents.


Enguany s'intenta una nova experiència a partir de l'ús d'un nou recurs, el foc fred, un efecte emprat en teatre, allí on l'ús de la pirotècnia habitual és inviable, i una sèrie de pautes d'actuació –nombre de diables, evolució en filera, foc en direcció vertical en determinats carrers, carretilles sense tro...!–, un seguit de mesures atípiques que es justifiquen per la voluntat d'introduir el ball en el curs de la professó i d'acostumar pedagògicament el públic a la seva presència. Però que hauríem de considerar com a estrictament temporal.

Si l'experiència funciona, esperem que en un parell d'anys el ball de diables reusenc pugui sortir a la professó –i a l'anada a Completes!– com ho fan tots els altres balls de diables que participen en els seguicis festius catalans: obrint pas amb el foc de les seves carretilles. I que les bèsties de foc ho siguin. Sempre guardant distàncies amb la tronada del Mercadal. Una altra possibilitat, per tal de fer-ho possible, seria canviar el curs de la professó –sense abandonar, evidentment, el pas pel Mercadal i l'entrada i sortida des de la Prioral. Perquè no plantejar-ho?

Els balls de cavallets i de galeres

Ahir al vespre, va tenir lloc el darrer dels actes que Carrutxa havia programat dins el cicle «Parlem de festa». Concretament, va ser la presentació d'una nova publicació de l'entitat, Els balls de cavallets i de galeres, de Salvador Palomar, dins la sèrie que estem dedicant, en la col·lecció Monografies –aquesta és el número 15–, a les «Danses parateatrals del seguici reusenc».
L'aparició d'aquest volum ve motivada per la celebració, enguany, del 10è aniversari de la sortida als nostres carrers del ball de cavallets de Reus, a càrrec d'un grup de balladores del Col·lectiu Reusenc d'Activitats Culturals (CRAC). Així, la primera persona a prendre la paraula en l'acte fou Elena Salinas, actual balladora d'aquest –i que fou acompanyada durant l'acte per altres integrants del ball–, qui recordà el seu naixement i la satisfacció que li ha produït el poder ballar-lo i, a través d'aquest fet, integrar-se i participar d'una manera més directa en la festa.
Tot seguit, Jordi Bertran, tècnic de cultura de l'Ajuntament de Tarragona, féu la presentació del llibre, tot repassant la llarga trajectòria del seu autor a l'estudi, anàlisi i divulgació de la festa –així com el de l'entitat–, agraint-li i celebrant aquesta nova publicació, que ve a engruixir el coneixement de la festa reusenca. També va recordar els moments viscuts junt amb ell des de fa molts anys, tot anant per arreu a la recerca d'un millor coneixement dels mecanismes de tota festa.
Per cloure l'acte, va parlar Salvador Palomar, qui féu un repàs dels balls que són objecte del llibre. A tall de conclusió i de breu resum, explicà que aquesta aquesta monografia s'ocupa de dues danses del seguici festiu reusenc que figuren un enfrontament entre moros i cristians: el ball de cavallets, que representa una batalla a terra, i el de galeres, que ho fa amb un combat naval. Ambdues danses tenen arrels històriques evidents: les lluites entre musulmans –identificats com a moros o turcs– i cristians, des de la conquesta cristiana del país, en temps medievals, fins a la pirateria efectuada per navilis procedents del nord d'Àfrica al voltant del 1800, han estat ben presents en la nostra història i han deixat una petjada àmplia en la nostra cultura popular en forma de topònims, llegendes, cançons, danses o teatre popular. Tot i que la tradició els vulgui donar un origen precís, com a commemoració d'una batalla concreta, no seria en absolut correcte parlar de danses històriques. Moros i cristians, turcs i cavallers, esdevenen, en el folklore, símbols. Els balls de cavallets i de galeres, explicà, són danses representatives que formen part d'aquesta fórmula llargament centenària d'espectacle teatral que són els seguicis de festa.



El llibre, el podeu trobar a les llibreries o al nostre local.

Salvador Palomar
Danses parateatrals del seguici reusenc. Els balls de cavallets i de galeres
Reus: Carrutxa, 2008 (Col·l. Monografies, 15)

Per conèixer Sant Pere i el campanar

L'activitat organitzada dilluns per l'entitat, dins el programa d'actes de la festa major 2008, va ser tot un èxit: més de setanta persones van participar en una visita a l'església prioral de Sant Pere, comentada per Ezequiel Gort.

Es van explicar les diferents fases de la construcció de l'església, les dificultats que es van haver de superar, les decisions constructives que es van prendre i les persones i col·lectius que hi van intervenir.
La major part de l'explicació es va fer a la nau de l'església, amb l'ajuda d'un dossier amb un petit recull de textos i gràfics. També es va visitar la capella del Santíssim, i, gràcies a l'especial col·laboració de la parròquia, els visitants van poder accedir a l'espai del cor, en el qual es va fer referència a la vida quotidiana de la Comunitat de Preveres. Des d'allà van poder gaudir d'una perspectiva força única de l'església.

Hem tingut notícia que moltes persones no es van poder afegir a la visita. A més, el número de dossiers que havíem preparat en funció de les inscripcions prèvies va resultar insuficient.
Per això us proposem una nova visita comentada per al dimecres 2 de juliol, a 2 quarts de 7 de la tarda. L'activitat és gratuïta i oberta, però us recomanem que us hi inscriviu abans, trucant per telèfon (977 340 928) o enviant un missatge per correu electrònic (carrutxa@etnocat.org).

D'on veniu vós ara?

—De la guerra!

Amb els balls de cavallets i de galeres, hi ha una tercera dansa, potser la més explícitament parateatral del nostre seguici, que figura un combat guerrer: el ball de Mossèn Joan de Vic. Aquest és acompanyat d'una cançó, que és cantada durant la seva execució pels seus balladors, que ens parla del retorn d'un senyor feudal –el títol de mossèn fa referència a la noblesa del personatge, no pas a un càrrec eclesiàstic, tal com podríem entendre en l'actualitat– que torna de la guerra per acabar morint en la pobresa. Com a dansa, cal dir que té molts punts de contacte amb les antigues moixigangues que es representaven en les solemnitats –la moixiganga que representa la Passió només n'és un tipus concret, i encara, prou tardà– i, probablement, constituïa una burla subtil d'allò que aquelles grans festes volien exaltar –el poder, terrenal o espiritual, l'arribada dels grans personatges a la ciutat o la commemoració de les victòries militars–, explicant planerament que les guerres, al capdavall, només porten mort i destrucció, sobretot al poble menut, més enllà d'una glòria efímera que només aprofita al poderós i, a cops, ni a aquest.




La dansa de Mossèn Joan de Vic fa 25 anys que és present a la nostra festa major, algun més que els que tenen els que avui la ballen. És una petita joia del nostre patrimoni cultural, del nostre folklore festiu, que es conserva perquè hi ha una colla de gent jove que té ganes de ballar-la. I aquest és un argument cabdal, perquè hi ha objectes del nostre patrimoni que no poden conservar-se en cap vitrina –allò que avui hem convingut a anomenar «patrimoni immaterial». O són vius i es renoven amb la seva sortida al carrer cada any, o només els podem conservar en el record i el coneixement.




Cal tenir cura, doncs, de les formes –podem analitzar continguts i estructures de la festa–, però també de les persones. Sense uns col·lectius que s'engresquin a fornir la festa de balls, de foc o d'imatgeria festiva, no hi ha festa. Perquè la festa és del poble i l'ha de fer i gaudir el poble, col·lectivament i lluny del poder, que sempre la voldrà controlar. I així, cal reconèixer l'esforç i donar suport a les persones que s'impliquen directament en la realització de la festa i malden, any rere any, per fer-la millor. Avui, en concret, cal fer-ho amb la colla de la dansa de Mossèn Joan de Vic.



(Aquestes i altres fotografies de la dansa es poden veure a la mostra «Uns contra els altres», a l'Arxiu Històric Municipal, durant tot el mes de juny.)

Parlem de la casa de la festa?

Aquest dijous, dins el cicle «Parlem de festa», Carrutxa havia programat una taula rodona amb el títol «Per a què serveix una casa de la festa?», amb la participació de representants municipals de Granollers, Vilanova i la Geltrú i Reus. L'objectiu era, després de conèixer l'experiència de Granollers –que compta amb una casa de la festa amb força espai i diferents serveis per a les entitats de cultura popular– i de Vilanova i la Geltrú –on hi ha un projecte més museístic de casa de la festa–, obrir debat amb la nostra regidora de Cultura sobre quin model d'equipament es volia desenvolupar a la nostra ciutat.

Entenem que aquest és un tema que no ha de resultar conflictiu, ja que existeix un cert consens sobre la necessitat d'un equipament d'aquest tipus a Reus, i que era bo parlar-ne, ja que, amb aquest nom, s'han obert des de magatzems més o menys arranjats per desar-hi els elements festius, fins a museus o centres de documentació, passant per espais de trobada o d'assaig dels grups festius. Com a entitat implicada en el coneixement històric de la nostra festa i la dinamització cultural, consideràvem que també hi podíem fer alguna aportació constructiva.

Fa uns dies vam saber que la regidora de Vilanova no podia venir, però, de comú acord amb aquesta, es va trobar la persona que podia aportar la informació que ens interessava. Aquest mateix migdia hem sabut que la regidora reusenca, Empar Pont, no hi podia assistir i que havia designat un tècnic per substituir-la. Cal dir, a més, que, com a responsable d'organització i moderador de l'acte i persona que va fer el contacte amb la regidora i la va convidar a participar en aquesta taula rodona –a més de ser l'interlocutor de Carrutxa amb l'IMAC–, no he estat avisat en cap moment, per aquesta ni per cap altra persona de l'IMAC, d'aquesta circumstància. La informació m'ha arribat per altres companys de l'entitat que treballen a l'àrea de Cultura de l'Ajuntament.

Finalment, des de l'entitat, hem constatat que –sorprenentment– hi havia un concert programat pràcticament a la mateixa hora a la plaça del Castell, davant mateix de l'Arxiu, on havia de tenir lloc la taula rodona. Tot i que s'ha plantejat la possibilitat d'endarrerir el seu començament, ens ha semblat que afegia un factor d'incomoditat a la realització de l'acte.

Amb tot el respecte per la persona que havia de venir en nom de l'IMAC, hem valorat que no corresponia al caire que volíem donar a l'activitat i, per tant, hem optat per ajornar la taula rodona, amb la voluntat de convocar-la el curs següent o organitzar alguna activitat equivalent sobre el tema.

Pluja d'idees al voltant de la festa

Aquesta setmana passada va tenir lloc a l'Arxiu Municipal, dins el cicle «Parlem de festa», un nou debat sobre la nostra festa major. Tots els participants coincidiren en què el seguici festiu no parava de créixer i que això comportava problemes logístics. Però també en el fet que aquest creixement era un símptoma de la voluntat de participar directament a la festa i que no es podia frenar. Daniel Carbonell ho exemplificava a partir dels músics, un component indispensable de la festa i alhora un recurs limitat per una exigència de qualitat.

A partir d'aquesta constatació compartida, van sorgir consideracions i propostes diverses, algunes, sanament discrepants. Maria Pascual, des de la seva experiència vilafranquina, explicava que és difícil ballar en el seguici reusenc, ja que la major part de danses pertanyen a associacions i cal estar prèviament vinculat a aquestes. I també assenyalava que moltes danses reusenques es limiten a repetir, any rere any, una mateixa coreografia, sense ni plantejar-se la possibilitat de crear dins la tradició. I que potser, a la fi, resulta més fàcil crear un element nou –sobretot, si és una bèstia festiva– que entrar en un grup ja format.

En tot cas, la necessitat de regular aquest degoteig inacabable de noves incorporacions portava a plantejar noves propostes per alleugerir, o no, els recorreguts i trobar nous espais i moments per als grups festius. Per a Jan Grau, els espais de festa són sagrats –paraula que no s'ha d'interpretar necessàriament en el sentit d'una religió–, és a dir, han de comportar una càrrega simbòlica i s'hi ha de desenvolupar un ritual que els identifiqui. Les manifestacions festives poden crear aquests espais i inventar-se noves tradicions, més enllà de la seva presència a la professó o en l'acompanyament de les autoritats. Des de fer-se seva una plaça fins a implicar algun monument en el ritual festiu, obrint nous recorreguts i generant nous costums, un fet que possibilita, alhora, definir amb més rigor, quin ha de ser el el paper de les diferents manifestacions festives en cada moment de la festa, allò que en una paraula s'anomena el protocol. Un concepte que no emociona especialment a Manel Carrera, ferm defensor del fet que la espontaneïtat popular prima per qualsevol norma, però que, amb major o menor convenciment, tothom va acabar admetent. Això sí, destacant que el més important no és tenir un protocol de festa, sinó com s'hi arriba. I que el protocol es pot i s'ha de revisar sovint, perquè les festes i les tradicions evolucionen.

Entre el públic, Xavier Orriols, vilanoví amb una llarga experiència al nostre Sant Pere, prenia com a exemple un antic costum –el ritual de les tres claus per obrir l'armari on es guarda el bust de Sant Pere– com a mostra del necessari acord entre els diferents estaments de la societat per celebrar la festa. Un concepte que, actualitzat, és plenament vigent en el present. La festa pot evolucionar –de fet, evoluciona constantment– si ho fa des de la voluntat popular, no des de la imposició.

Es van fer moltes altres aportacions que no ens podem allargar a detallar, però que van deixar, sens dubte, un pòsit de reflexió que anirà sortint aquests dies en els comentaris sobre la situació de la festa.

La naumàquia reusenca

Les representacions de batalles navals tenen una llarga trajectòria a la nostra cultura. El mot 'naumàquia' –que literalment significa combat naval– designava, en època romana, tant l'espectacle que representava un enfrontament amb navilis com l'espai en què aquest es realitzava.



Hi ha notícies de celebracions de naumàquies en època moderna, amb vaixells a escala, en festes de diversos països europeus. Aquestes naumàquies –com la realitzada a València, el 1755, al riu Túria– es realitzen sobre l'aigua, amb naus de major o menor envergadura, i abundants efectes de pirotècnia. Combats que també es reprodueixen amb l'ajut de carcasses figuratives que es mouen sobre terra. Així, el 1489, consta a Igualada el ball de la Turquia, que sembla que ja existia des de començaments del segle XV i que esdevingué una representació teatral de carrer present a les festes de la capital de l’Anoia fins al 1896, tot i que passaria a denominar-se, a partir de 1676, La Patera. Aquesta representació figurava la lluita d’uns cavallers cristians que es proposaven derrotar una nau turca muntada al mig de la plaça pública.



El nostre ball de galeres, doncs, pot semblar una variant –conservada com a dansa de seguici– de les antigues representacions de combats navals, i és prou rar en el folklore català. Aquesta dansa figura l'enfrontament entre quatre naus cristianes i quatre turques, que els balladors porten penjades a mig cos. A més, també porten pistoles, que disparen cap al final de la dansa. Hi participen també un àngel i un diable, símbols del bé i del mal.

Sembla que aquest ball, corresponent al gremi de galoners –teixidors especialitzats en passamaneria–, va participar a les festes reusenques entre finals del segle XVIII i començaments del XIX.



Aquesta és una altra de les danses que figuren combats festius i que podeu veure a la mostra fotogràfica que s'exposa durant tot el mes de juny a l'Arxiu Històric Municipal de Reus.

Uns contra els altres

Les representacions de teatre popular que tenen com a protagonistes els enfrontaments entre musulmans i cristians pouen de les relacions i també dels conflictes que al llarg dels segles han afectat els països de la Mediterrània, i són una temàtica abundant tant en el teatre festiu de les grans solemnitats com en el cicle del Corpus i de les festes majors.

Aquestes representacions que, genèricament, podríem anomenar de moros i cristians, sigui en forma d’escenificació d’una batalla o de dansa representativa, eren força apreciades. Més enllà de referències històriques concretes. representen simbòlicament l’enfrontament entre el bé i el mal, explicitat aquest darrer amb un referent que és proper i força comprensible per al poble: els turcs que dominen la Mediterrània, els moros que ataquen les poblacions de la costa.



En el marc dels Països Catalans les primeres notícies de l'entremès en què els cavallers cristians lluiten contra els soldats turcs són del segle xv. S'hi empren tot un seguit d’estris i efectes especials adients per subratllar aquesta teatralitat al carrer. Així, els guerrers cristians acostumen a figurar cavalcant uns cavalls de cartró pedra que arribaran fins a l’actualitat i que són estesos per una àmplia geografia internacional. Una altra forma prou explícita de representar aquest enfrontament és la naumàquia, espectacle que simula un combat naval. Al folklore festiu reusenc tenim dues d'aquestes danses: el ball de cavallets i el de galeres.



El ball de cavallets, a càrrec del gremi de blanquers i assaonadors, fou, probablement, una de les danses més luxoses dels seguicis festius reusencs de fa dos segles. El tenim ja documentat al segle XVII, tot i que és a partir del 1705 quan la seva presència al carrer sembla fer-se més habitual.

Les notes d'Andreu de Bofarull sobre les danses antigues de Reus ens mostren un dibuix amb dos cavallers, l'un cristià, l'altre moro, amb els seus cavallets, i les descripcions que tenim de la dansa, així com la documentació del gremi de blanquers, semblen indicar que la dansa constava, almenys, de vuit cavallers cristians, altres de turcs a peu, l'àngel i el macer o sergent. Probablement la dansa que descriu Bofarull correspon a l'últim període de sortida del ball.

Per a la seva reincorporació, el 1998 –enguany fa 10 anys!–, s'agafà la forma descrita per Bofarull: quatre genets cristians s'enfronten a quatre genets moros, acompanyats per l'àngel i el macer. Els cavallets actuals són obra de l’escultor Manel Llaurador. La indumentària fou dissenyada per Cal Figueres i Antoni Mas va fer les espases i la maça del macer. Els cascs foren realitzats per Ramon Boix i «La Raspalleria Industrial Reusenca Fontboté» aportà el pèl autèntic de cavall. Jordi Franquet realitzà tot el corretjam.



La música del ball és de Daniel Carbonell –un arranjament de la tonada recollida per Andreu de Bofarull– i la formació que acompanyà el Ball de Cavallets el dia de la seva estrena fou una cobla d’oboès (tres tarotes, un baixó i un tabal). En l'actualitat sol anar acompanyat per tres gralles i un timbal.



El ball, avui com en el passat, llueix a la nostra festa. Però si en el passat foren els mestres del gremi de blanquers els que el sortien a ballar, avui són una colla de balladores. La composició del ball és bàsicament femenina tot i que el diable o l'àngel són interpretats, segons els anys, per nois.

Des de Carrutxa hem volgut sumar-nos a la celebració del desè aniversari de la dansa guarnint l'Arxiu Històric Municipal amb un seguit de fotografies del ball durant aquests 10 anys. També es presentarà la monografia sobre els balls de cavallets i de galeres, de la sèrie que anem editant sobre les danses del seguici reusenc. Són fotografies del nostre arxiu, realitzades pels membres de l'entitat. Aquí en teniu una mostra.



A l'Arxiu, també hi podeu veure, però, fotografies de les altres dues danses reusenques que representen combats: la de galeres i la de mossèn Joan de Vic.

«UNS CONTRA ELS ALTRES»
Les danses guerreres del seguici reusenc
Arxiu Històric Municipal de Reus, durant tot el mes de juny